El València espanta els seus dimonis.

Foto levante-EMV

Feia temps que el marcador de Mestalla no era tan contundent a favor de l’equip de casa. Feia temps que els aficionats no celebraven quatre gols dels seus colors. Feia temps que els jugadors no gaudien i se'ls notava molt. Feia temps que el València no s’alliberava dels seus dimonis particulars; eixos que tenallen les cames i el cervell dels seus jugadors; els que els fan preferir jugar lluny de l'Avinguda de Suècia.

Cal dir, no obstant, que el marcador no reflecteix fidelment allò que va passar sobre el terreny de joc durant bona part dels noranta quatre minuts que va durar el partit.

Durant la primera part el València va ser el que hem criticat tantes vegades. Tremolós, amb menys intensitat de la desitjable, previsible, massa horitzontal i cometent una gran quantitat d’errors no forçats.

El Lille va fer dues coses que ja li havien donat resultat a França, que són habituals en els equips que s’enfronten al València: va posar molt de múscul en el centre del camp i va pressionar l’eixida de baló dels de Celades des de la frontal de l’àrea.

Els blanc i negres no passaven del mig camp, passes horitzontals entre els dos centrals, obrir a un costat, a l’altre, pilota arrere per a Cillessen i puntada de peu a seguir de l’holandés, amb freqüència on no n’hi havia cap company o, més encara, amb pilotes recuperades fàcilment pels francesos. No, no són les pilotes llargues l’especialitat de Cillessen. Tampoc amb els peus dóna molta seguretat.

La bona qüestió és que els de Celades posaven més nervis que eficàcia i, com sempre passa, el nerviosisme és una font inesgotable d’errors. D’un de Parejo, que cada vegada que falla, de manera automàtica, es genera una ocasió de perill per a la porteria del seu equip, vingué el gol d’Osimhen. Una pilota franca, i el jugador del Lille se’n va anar a tota velocitat entre els dos centrals a encarar Cillessen. El porter va eixir a la desesperada tapar el màxim possible de l’arc, però la pilota va entrar i el marcador va assenyalar el 0-1. Malament es posaven les coses. Tant i més quan les notícies de Londres eren que el Chelsea i l’Ajax estaven marcant-se gols sense descans.

El mig del camp no connectava amb els homes de davant, i els errors en els passes van accentuar-se. Tant que l’afició de Mestalla començà a donar mostres de disgust amb xiulits quasi generalitzats.

De manera fortuïta, en un esprint, Cheryshev va lesionar-se. Va eixir-se’n a la banda i Ferran va entrar en la seua substitució, tot i que es quedà a la dreta i Kang In va passar a ocupar el carril del rus. Ja en la primera jugada el de Foios va revolucionar el partit; va encarar el seu marcador i el va desbordar posant el perill, quasi per primera vegada, en la porteria francesa. Fins al descans van haver dues ocasions clares més en les que el porter del Lille va evitar, amb sengles paredons, que els locals empataren la partida.

En la segona part va entrar Manu Vallejo per Kang In i aquest canvi també va pujar les revolucions dels de Celades. Vingué un centre de Rodrigo que un defensa va tocar amb la mà, i el conseqüent penal va ser executat magníficament per Dani Parejo, posant l’empat al marcador. El públic es va vindre amunt, els jugadors van començar a creure un poc en ells, els francesos als que l’empat no els aprofitava van obrir-se i l’escenari va canviar de debò.

Poc després, Gayà va centrar des del seu carril i la pilota va tocar en un defensa del Lille i va entrar a la porteria. Era el 2-1, i a la graderia l’afició corresponia amb les peticions dels jugadors que, des del terreny de joc, demanaven que recolzaren l’equip. I aleshores va aparèixer Kondogbia, va controlar una pilota en el centre del camp, va avançar uns metres i encara lluny de la frontal de l’àrea li pegà amb una força i una col·locació que el porter francès no va poder fer més que treure-la de dins la seua porteria. Era el 3 a 1.

Encara, en el darrer minut, Ferran va resoldre amb excel·lència una contra i va afusellar Maignan, posant el 4-1 definitiu al marcador. Mestalla era una festa. I grossa.

Ara vindrà el Chelsea, i aquest serà el partit que decidirà si el València passa o no a la fase següent de la competició, o queda per a jugar la Europa League. El grup té als tres equips igualats a set punts, després l’empat a 4 de l’Ajax a Londres. El Lille ja està sentenciat. Així doncs, veurem què passa amb els dimonis particular del València. Anit van ser espantats. Confiem que dissabte front al Granada també, i que siguen definitivament engabiats per un equip que té potencial per a jugar un futbol de categoria, en compte de patir i fer patir els seus aficionats.