De nou un empat a Mestalla, i gràcies. Amb el Sevilla.

Foto Superdeporte

El Sevilla és, a priori i en teoria, un rival directe del València en la competició lliguera. Tots dos equips aspiren a, si més no, ocupar la quarta plaça del campionat, la darrera que dóna passatge per a jugar la Champions League. 

La temporada anterior, el València va imposar-se en la recta final al Getafe i al mateix Sevilla, venint des de darrere i sorprenent a madrilenys i andalusos. En la primavera del 2020 és esperable que, si les coses responen a les previsions dels que entenen, València i Sevilla estiguen disputant-se llocs de competició europea. És per això que el d’anit a Mestalla no era un partit més, no sols n’hi havia tres punts en joc; n’hi havia prou més.

Els de Lopetegui arribaven a Mestalla sis punts per davant del València i, si aconseguien la victòria l’avantatge arribaria als nou punts, una distància considerable, tot i que encara quede molta lliga. Doncs bé, durant els primers trenta cinc minuts de la segona part, el València estava a aquells nou punts de diferència dels andalusos. Encara com que el València, ja passat el minut 80, aconseguia igualar el marcador gràcies a un excel·lent remat de cap de Rubén Sobrino, un home que està comptant molt poc per a Celades com abans per a Marcelino.

Si la primera part havia estat prou igualada, encara que la impressió clara era que els de Lopetegui estaven més còmodes sobre el terreny de joc que els de casa, va ser en el temps afegit abans el descans que Ocampos va marcar una pilota centrada des de la seua dreta quan estava completament a soles al bell mig de l’àrea valencianista.

Són ja moltes les ocasions que la pel·lícula és la mateixa: centres laterals sobre l’àrea, despiste defensiu, temps de descompte, punts que se'n van... Estàvem al minut 47, i era la primera vegada que el Sevilla disparava contra Cillessen. Per cert, l’holandés podia haver fet més amb eixa pilota. L’àrbitre havia afegit sis minuts per la lesió d’Escudero, qui en la defensa d’una pilota dins la seua àrea va xocar amb un company i va haver de ser traslladat a l’Hospital Clínic.

No sabem què passa al vestidor del València durant els descansos; no sabem què explica Celades –si és que explica alguna cosa-, però anit una vegada més els seus xicots van eixir a disputar el segon període amb una empanada gallega al cap, com una boina. No és fàcil saber què li passa a aquest equip. És com si en eixos moments els pesés més el cap que les cames, com si l’ansietat els enterbolirà l’enteniment.

Amb Banega al timó, el Sevilla va dominar la partida de vegades fins a fer-nos la cara roja a tots, als jugadors i a la seua afició. Era un rondo en tot el camp, i els blanc i negres corrien i corrien per tot el camp darrere de la pilota. Ni Kang In ni Ferran, les dues perles joves de la cantera, que havien sigut els millors durant la primera part, donaven senyals de perill, quasi ni de vida.

Tot amb tot, Kang In va inventar-se un regat i va fer un passe magnífic a Maxi Gómez, qui va xutar ajustat al pal esquerre de Vaclik, però el txec va estirar-se eficaç i va desviar a córner una pilota que hauria pogut entrar fragant la soca del pal sevillista.

Al minut 80 vingué el gol de Sobrino, i llavors el València va despertar de l’encanteri. Arran de l'empat va posar setge a l’àrea sevillista. És cosa sabuda que en el futbol l’estat d’ànim dels jugadors pot canviar d’un minut per a l’altre, però és que allò que li passa al València se’n ix de mare. Durant trenta cinc minuts semblaven resignats a la seua condició d’equip inferior davant el Sevilla; del 80 al 94, volien menjar-se’ls crus.

És el València actual, massa que ho hem dit, un equip amb problemes de conducta al que li convindria tractament psicològic. Amb una plantilla d’una qualitat indiscutible, pateix el que no està escrit per competir amb criteri i amb expectatives fundades de victòria.

Mestalla els intimida, pel que sembla, quan hauria de ser tot el contrari. L’afició està que arrapa amb Peter Lim i amb Anil Murthy, però l’equip no tindrà cap queixa de com els hi dóna suport. Anit van escoltar-se uns tímids xiulits quan el Sevilla feia un rondo en tot el camp, però quan l’equip es posà a jugar, els milers de seguidors que s’havien aplegat a Mestalla un dimecres a les set de la vesprada van animar de valent.

Ara cal anar a Sarrià, a veure-li les cares a l’Espanyol de Barcelona. És un camp de bons records per a l’afició valencianista des d’aquell partit sota la neu amb Rafa Benítez a la banqueta. Potser algú els hauria de contar eixa història als xicots de Celades; potser al mateix Celades també. Sembla que el jove entrenador no està guanyant-se el sou com convindria, així que hauria de començar a demostrar que està en condicions de dirigir un equip del tamany del València Club de Futbol.