Un València sense caràcter es deixa humiliar a Pamplona: 30 a 2.

Foto Superdeporte

Trenta vegades va xutar Osasuna contra la porteria de Jaume, mentre que el València només ho va fer en dues ocasions contra Rubén: 30-2, eixe és el resultat que millor explica el partit que els de Celades van fer ahir al Sadar.
Els navarresos no és que van ser superiors, que ho van ser; és que van humiliar el València. Quina intensitat, quina potència, quina empenta, quina fam de baló, quines ganes de jugar al futbol.

Els valencians, ai els valencians! L’antítesi: ni un minut d’intensitat, semblaven xiquets jugant contra homes. Com va apretar Osasuna des que Rodrigo va marcar el gol! Cert que el gol va ser magnífic: una excel·lent jugada en la que el noranta per cent del mèrit cal donar-li-ho a Gameiro, que va estar sensacional lluitant per una pilota que molts haurien donat per perduda. 

Arran d’aquí, els de Celades van veure com se’ls venia al damunt una onada, i altra, i altra de “rojillos”. Per l’esquerra, per la dreta, pel centre, els d’Arrasate atacaven i atacaven amb una fúria que els de Celades ni sabien, ni podien controlar ni replicar.

Després que Rodrigo veiés la targeta roja, excessiva per part de l’àrbitre, els blanc i negres van ser titelles de serradura. La defensa jugava amb tres i un espectador de luxe: Correia. Quin desastre, pobre xicot. En cap moment va estar en el partit, i pel seu costat van entrar els pamploniques cada vegada que van voler. En els tres gols no va ser capaç ni de destorbar seriosament els contraris. Quan ho va intentar, en el segon gol, caigué en no poder resistir l'empenta de l’atacant. 12 milions que ha costat l’angelet, dels quals un bon pessic per a Jorge Mendes, l’amic de l’amo. El que paga i mana.

Amb un 1 a 1 al descans, miraculosament, hom podia esperar que Celades respondria amb algunes idees, a més de les clàssiques d’ajuntar línies, concentració defensiva, buscar el contra colp i les jugades d’atac a baló parat. Doncs no.

A penes dos minuts de joc i Osasuna ja havia fet el segon gol. Lamentable. Res funcionava abans el descans i l’entrenador no va ser capaç d’engegar el motor del seu equip al vestidor. Nul.la capacitat de resposta. Res. Zero. 

Allò no era un equip, era una colla sense ànima, intentat parar una aplanadora que els aixafava sense misericòrdia. El baló era d’Osasuna, i tot i que els canvis van semblar que podien reactivar un poc el panorama, Maxi i Ferran, el ben cert és que el tercer gol dels navarresos va deixar el partit amb sentència ferma.

Per què els rivals del València són sempre més intensos, més durs, més ferotges que els blanc i negres? Per què el València s’ofega amb tanta facilitat? Per què fa la impressió que mai n’hi ha un Pla B? ¿Per què s’acumulen sempre desgràcies com penals per error, el VAR en contra, els àrbitres rigorosos, expulsions evitables, etc., etc.? Per què l’equip fa el ridícul amb tanta freqüència?

El de Pamplona ahir és d’aquells partits que couen, com va ser el de Lille. Veurem, a més, com queda la infermeria, perquè amb Rodrigo sancionat, i tenint en compte que Gameiro va demanar el canvi, és més que preocupant la visita del Sevilla dimecres vinent.

Ara per ara, la moral de l’afició està per terra, i la confiança en l’equip cotitza a la baixa. El partit contra els andalusos és d’aquells que no es poden perdre, perquè pot condicionar la temporada. Molt haurà de canviar l’equip i, també, l’entrenador. Anit Celades va tirar-li la culpa del naufragi a l’expulsió de Rodrigo. Ganes de mentir que tenia l’home. No enganya a ningú. Dimecres, segons siga el partit contra el Sevilla, tornarem a parlar.