El València en Champions, pitjor impossible.

Foto Superdeporte

Tota la setmana parlant sobre el que havia passat a Berna l’anterior temporada de Champions; vinga a repetir que la lliçó suïssa estava apressa i no tornaria a passar res paregut i, ves per on, anit els de Celades van tornar a ser la Banda de l’Empastre, però sense gràcia i sense que el públic s’ho passe bé.

Quina poca traça, quina manca d’ambició, quants errors no forçats, que poca entitat com a equip que havia de demostrar solvència i categoria.

No és fàcil gaudir del teu equip si aquest es comporta com ho va fer anit davant els francesos. No és que la temporada estiga resultant encoratjadora ni que veure jugar els de Mestalla, a casa o fora d’ella, siga un espectacle futbolísitc de gran categoria. Però el d’anit va ser un partit de vergonya.

Vistos els partits dels tres rivals que li van tocar en el sorteig de la Champions, queda clar que el València confirma que si és favorit a alguna cosa és a quedar fora de passar a vuitens de la competició. Ajax i Chelsea estan dos esglaons per damunt dels de Celades, com ahir van demostrar els anglesos impossant-se a Amsterdam, i igualant a sis punts la classificació amb els holandesos. El València, segons el que vam veure anit, donarà gràcies si es classifica per a la UEFA.

Celades, que sembla un home d’una tossuderia a prova de fracassos, tornà a fer un mig del camp que ja hem pogut comprovar que no funciona: Parejo, Kondogbia i Coquelin. Igual que havia passat en partits anteriors, fins que no va treure a Soler per Kondogbia l’equip a penes va donar senyals de vida. En tota la primera part, només Gameiro va disparar a porta. Un intent en 45 minuts, en els que en poques ocasions el València havia travessat la línia del mig camp amb el baló controlat. Els de Celades no sabien ni la cara que tenia el porter del Lille.

Mentrimentres, els francesos atacaven per terra, mar i aire. Sols els centrals i Cillessen sostenien l’equip dempeus. El centre del camp era francès, i ni tan sols Parejo donava mostra d’estar competint amb intensitat. De fet, el capità va perdre ahir balons fins a dir prou i cada pèrdua va significar una ocasió de gol per als francesos. Si aquests no van anar-se’n al descans amb un avantatge clar va ser, ja està dit, pels cinc defensors que Celades havia posat sobre el terreny de joc.

Entestats en treure jugada la pilota des de darrere, els francesos apretaven des de la frontal de l’àrea de Cillessen. No n’hi havia forma de trobar línies de passe amb Parejo, que és el que ha de portar el timó de l’equip, sí o sí. Quan ho aconseguien, de tant en tant, el de Coslada rebia la pressió de fins a tres homes i, les més de les vegades, ahí moria el joc valencianista. L’equip estava espès, lent, sense idees, i els contraris n’eren conscients.

Les coses milloraren un poc, no massa, amb l’entrada de Soler en la segona part. Van intentar-se els passes en profunditat i obrir un poc més la pilota a les bandes. Així va arribar el gol de Cheryshev, magnífic, preciós: Parejo la va tocar de primeres a Maxi Gómez; l’uruguaià també de primeres a Gameiro en carrera i aquest li la va servir a l’esquerra al rus, que venia com una moto i va xutar fort i a porta. Encara que el portar del Lille va tocar lleument la pilota, aquesta va besar la xarxa francesa.

0-1, un resultat que no es corresponia amb el que s’havia vist sobre el terreny de joc, però ja sabem que una de les condicions dels grans equips és guanyar fins i tot quan juguen malament.

Doncs no. El València no va saber gestionar el regal que els déus del futbol li havien fet. Els francesos atacaven en onades successives, empesos per la seua animosa afició, i aleshores va ser quan Diakhaby va fer una pareguda a la de Kang In al Wanda diumenge passat. En dos minuts, en la recta final del partit, va veure una targeta groga per perdre temps en posar la pilota en joc i la roja en fer-se un embolic amb la pilota i fer falta a Osimhen, el punta i golejador del Lille.

De nou es quedava el València amb un home menys, com a Madrid la setmana passada. Va entrar Garay, lògicament en gelat, i quan ja portàvem quatre dels sis minuts que l’àrbitre havia decidit afegir al temps reglamentari, en una mena de melé en la vora de l’àrea menuda, ni Garay ni Costa van ser capaços de controlar Ikoné que va xutar un baló imparable per a Cillessen. Era l’empat a un gol que deixava al València sense els tres punts que li feien falta per a haver assolit la segona victòria en la fase de grups.

Ara queden tres partits, dos a Mestalla i un a Amsterdam. Molt haurà de millorar l’equip, però que molt, si es vol aspirar a passar a la fase següent. Vist el que s’ha vist, el València no està en condicions de fer-ho.