El Cholo Simeone és un entrenador mediàtic, sobre això no n’hi ha dubte. Alguna de les seues sentències ha sigut incorporada, àdhuc, a la parla quotidiana. És el cas del “partit a partit”, que fan servir des dels polítics al comú de la ciutadania. A més, el Cholo, com el diuen els que se senten pròxims a d’ell, és un espectacle cada partit: corre la banda, gesticula fins a l’histrionisme, encoratja la grada, pressiona els àrbitres, festeja incontenible els gols dels seus xicots, lamenta desconsolat els seus errors, i això fins el punt que veure un partit de l’Atleti per televisió és comprovar com el realitzador es recrea amb la càmera que segueix l’entrenador dels matalafers.
Ahir, quan el València visitava el Wanda Metropolitano, Simeone va fer el seu paper. La càmera li va dedicar una atenció que no presta a cap altre entrenador, i els espectadors vam tindre l’ocasió de veure’l patir de valent. Especialment des que Parejo va recuperar una posició més favorable per a d’ell i per al seu equip, ja en la segona part. El de Coslada no sols va fer recular el Cholo a defendre l’1 a 0, sinó que amb el seu gol va amargar-li la vesprada.
Durant la primera part, l’home va estar bastant tranquil, especialment després que Cheryshev i el VAR li concediren un penal al seu equip. El penal era penal, això no té discussió, i és que el rus en tasques defensives és un perill amb els braços; però, també és de veres que el VAR no ha tingut tanta diligència a favor del València en alguna altra ocassió de la temporada, com ara la de Cuquerella.
De nou el VAR va fer que l’àrbitre rectifiqués la targeta groga que li havia tret a Kang In, ja a les acaballes del partit. Roja i al vestidor. Una entrada per darrere, sense possibilitat de jugar el baló, a l’altura dels bessons, era roja. Sense cap comentari a afegir. Això sí, no cal recordar jugades en les que el VAR no ha tingut un comportament equiparable envers els interessos del València. Esperem un tracte del VAR simplement com el que ahir va rebre l’Atleti de Madrid.
L’alineació inicial de Celades resultà sorprenent. Kondogbia i Coquelin, amb Parejo avançat és una idea que no havia funcionat en partits anteriors, però el jove tècnic català sembla home perseverant. L’equip no funcionava, i és que el València depèn molt de com d’encertat estiga Dani Parejo al timó.
Ni Rodrigo ni Guedes eren de la partida. Ni Gayà. El de Pedreguer, tot i que Jaume Costa està fent un bon paper, té més recorregut per la banda, que ahir era massa llarga i freqüent per a Cheryshev. Tot amb tot, a punt va estar el rus d’empatar el partit, quan en una combinació entre Parejo i Maxi, l’uruguaià li va posar una pilota de gol i el xicot la va estavellar en el travesser. Va ser una d’aquelles ocasions que maregen el jugador i el tenen minuts preguntant-se què ha pogut passar per a no haver fet gol.
Va entrar Gameiro per Kondogbia, Parejo va retrocedir la seua posició, i com per un encanteri el València va fer-se amb el control del partit. És cert que havia ajudat que Joao Félix s’havia lesionat i els de Simeone jugaven amb un home menys, però cal dirque el València estava jugant-li de tu a tu als matalafers.
Oblak, un porter de gran categoria, que no debades ha guanyat el trofeu Zamora en diverses ocasions, va demostrar qui és en treure una mà miraculosa per desviar una pilota enverinada que Parejo havia posat amb potència a la soca del seu pal dret. Era una reivindicació després del gol que havia encaixat poc abans, quan el capità del València li havia posat un baló per l’escaire davant el que no pogué fer res. Quin gol el de Parejo, d’aquells que es recorden.
El final del partit no va ser cardiosaludable per als valencianistes. L’avantatge que suposava jugar amb un home més se’n va desfer quan, sense solució de continuïtat, va lesionar-se Coquelin, inutilitzat per al joc, i Kang In Lee va fer-se expulsar de forma absurda. De jugar amb un més, els de Mestalla van passar a jugar amb nou. Pogué pagar-se cara la circumstància, perquè Simeone bramava des de la banda i els seus aficionats l’acompanyaven enfurismats.
Però, no. Arribà el minut 94 i l’àrbitre va xiular el final del partit. El València eixia de jugar amb l’Atleti amb un punt a la butxaca, cosa que feia cinc temporades que no passava. Potser sabrà a poc per a alguns, si sols recorden la segona part; però, en el balanç del que havia sigut el partit, el resultat era just.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada