Poc de futbol i massa megafonia

Poc de futbol ahir de vesprada a Mestalla. L'únic valencianista que semblava pertànyer a un club de Champions League va ser Coquelin, la resta van ratllar a un nivell més aviat baix. Cert és que Maxi marcà (ja en duu quatre, que li ho conten a Batshuayi) i va saber baixar uns quants balons, que no és poca cosa, i que Rodrigo estigué actiu. Però Wass estigué horrible al lateral dret; els centrals estigueren poc contundents -el gol visitant estigué precedit d'un rebuig de Garay que apareix definit a la pàgina 1 del manual "Com no rebutjar un baló a l'àrea pròpia"-; Parejo perdé balons -accepteu-nos la broma- com si el president de l'Alavés li hagués donat una comissió...

Sort que qui visità Mestalla va ser un equip que tan sols va donar senyals de vida durant uns quants minuts de la segona part, en què sí va ser capaç de dur la veu cantant i va arraconar, tot i que poc intensament, als xics de Celades. La resta, un conjunt inofensiu que va crear molt poc de perill, que va desaprofitar pèrdues molt greus de Parejo i Wass en diverses fases del partit. Si hagués estat l'Ajax, segurament haurien fet cinc gols.

En canvi, Maxi va aprofitar una bona passada de Rodrigo, aguantà al defensa mentre xafava àrea i creuà el baló lluny de Sivera. No es pot negar que la de l'uruguaià és una trajectòria que permet fer-se moltes il·lusions: encara que en alguns partits ha passat desapercebut, comença a fer-se un lloc, duu més gols a estes altures que cap altre davanter del València des de fa anys i lluita i corre com a Mestalla li agrada.

Rodrigo va poder marcar a la primera part en una bona jugada; bo, més aviat, podia haver deixat que Cheryshev marcara, però el davanter va voler culminar una jugada, extraordinaria, tot s'ha de dir, que ell mateix havia iniciat. A la segona part, el joc es va aturar (no és que estigueren passant massa coses, però bé) per una il·luminació deficient a l'estadi. Sembla que tota l'energia elèctrica es dedicà a una megafonia que s'escoltava des de més d'un quilòmetre a la redona, i clar, tot no es pot: o llum, o so. La por, fundada, com ara explicarem, a les proclames anti-singapurenses, va fer que l'elecció fora fàcil.

En qualsevol cas, Celades va combatre el curt domini vitorià posant múscul al mig del camp: llevà a Ferran i posà Diakhaby... Veure al francés repartint el joc al mig del camp recorda a un poltre que dona les seues primeres passes. I, clar, a poc que aconsegueix no caure i mantenir la possessió, aplaudiments. En una jugada aïllada, un error en l'eixida alavesa va propiciar que Parejo trencara línies i es disputara un baló amb Sivera. Com que la velocitat no és, ni de ben lluny, la seua major virtut, hi hagué suspens (agreujat després pel VAR), però el capità guanyà, l'àrbitre xiulà penal i Panenka va aparèixer a Mestalla per tancar el partit. O això pensàvem, perquè Lucas Pérez, que ja ens amargà una nit amb el Deportivo, va retallar distàncies. No va ser suficient, i els tres punts es quedaren a Mestalla.

Tancat el relat del partit, anem amb el de l'ambient. Com ja hem dit, la megafonia extraordinàriament alta (avís: la relació entre això i el problema d'il·luminació que hem explicat abans és un acudit, no facen cas) anticipava que la directiva no era massa optimista respecte a la recepció de la parròquia. Així, els "Anil, canalla, fuera de Mestalla!" i els "Peter, vete ya" van ser ben freqüents. Hi ha part de l'afició, però, que no només no acompanya, sinó que xiula contra eixos càntics. El que passa és que la cosa és complexa, perquè és la Curva Nord la que inicia les proclames, i clar, és possible que algú s'opose a que eixe grup, que a més de comptar amb una nombrosa colla obertament feixista té litigis propis contra la directiva (i per tant, interessos no compartits per tots), lidere les reivindicacions.

Per això, quan la Curva Nord cantava "Nosaltres som el València", a molts ens costava animar-nos a seguir: ¿eixe "nosaltres" es referia a tota l'afició, només als feixistes o era, fins i tot, d'una ambigüitat calculada que pretenia que uns pensaren una cosa i uns altres, d'altra? Aquesta última hipòtesi, potser, no casa massa bé amb la perspicàcia mitjana dels membres del col·lectiu.

En qualsevol cas, resulta inversemblant que algú encara defense a Murthy, Lim i la resta. No diem que no els tolere com qui aguanta una grip, però donar suport a una colla de dirigents que gestionen el club com si fora la seua joguina, que eliminen a qualsevol disident (que li ho conten a Lay Hoon) i que no són capaços de capitalitzar cap dels triomfs que ha aconseguit el València, no mereix res més. l'"affaire" Cañizares, que també originà diverses proclames, és un exponent tristament significatiu de com funcionen les coses. I que Murthy manara callar a l'afició davant els crits ja és com per no oblidar-se'n mai. A més de tot el que desconeixen i incompleixen, ignoren que coses com les d'ahir van en el sou. Sobretot, quan un gestiona un club tan malament. F.A.