Reduir la inflamació i atenuar el dolor, controlar la febre i estabilitzar el malalt van ser les quatre conseqüències de la treballada i meritòria victòria d’ahir a Stamford Bridge, davant un Chelsea que mai de la vida havia perdut davant el València.
Les primeres hores d’Albert Celades a Paterna han sigut de novel.la de terror per al jove i poc experimentat entrenador. Tampoc han sigut fàcils per als jugadors, espantats en constatar que treballen per a un empresari que avantposa els seus capritxos a l’èxit de l’empresa, la qual cosa els genera totes les incerteses del món quant al seu futur professional. L’afició valencianista, al seu tomb, desconcertada, irritada i espantada al mateix temps pel que pot ser la temporada.
Doncs bé, anit a Chelsea el València Club de Futbol va aconseguir sumar tres punts davant el favorit del seu grup de Champions, ingressar tres milions d’euros per la victòria, reforçar els jugadors que van saber competir en un escenari més que difícil, que abandonaren la seua vaga de silenci, donar-li oxigen al nou entrenador i, també, apagar el previsible Mestalla en flames que s’esperava diumenge vinent quan passarà per taquilla el Leganés.
El futbol és així, com sabem. Futbol és futbol, que diuen els clàssics. I quasi tot depèn de la pilota i la seua relació amb la porteria contrària. Si entra, tot és d’un color amable. Si no entra, la cosa se’n va a negre sense pal·liatius.
Doncs bé, ahir la pilota va entrar en la porteria que defensava Kepa Arrizabalaga, i no ho va fer en la que custodiava Jacobus Antonius Peter [Casper] Cillessen. Va ser el premi aconseguit després d’un combat molt dur que els xicots blanc i negres van sostindré contra la tropa de Frank Lampard.
Celades no va fer experiments, va ser prudent i respectuós amb el que ha estat la trajectòria recent del València, però si va prendre dues decisions importants: va situar a Coquelin per la dreta i a Cheryshev per l’esquerra, en detriment especialment de Guedes. A més, va donar-li la major consistència al doble pivot, amb Parejo i Kondogbia. El de Coslada, capità amb els galons ben posats en aquest València, va dirigir l’equip aconseguint que el conjunt funcionés amb la solvència necessària en un escenari tan exigent com Stamford Bridge.
El València d’anit va ser eixe equip contundent, solidari i efectiu de les grans ocasions.
Primer va saber contenir els de Lampard, que van eixir amb les pitjors intencions, en especial William. Un jugador elèctric que va ser una amenaça els noranta i tants minuts que va durar la partida. Amb ell, Abraham va fer que Paulista i Garay es guanyaren el jornal ben guanyat. També per les bandes amb centres de gran qualitat, dels peus d’Azpilicueta i de Marcos Alonso ho van intentar els de blau, però Wass i Gayà van estar solvents i van comptar amb la complicitat de Coquelin i Cheryshev, cadascú per la seua banda respectiva. Davant, Rodrigo i Gameiro van deixar-se la pell, tant intentant sorprendre al contra colp com pressionant l’eixida còmoda de baló dels londinenses.
Cal parar atenció anit a l’actuació de Cillessen, que tan desafortunat havia estat a Barcelona, especialment en el tercer gol dels blaugrana. Anit va cuallar una actuació que explica perquè és el porter de la selecció holandesa. Va estar segur sota els pals, va eixir amb autoritat quan va fer falta i va ser clau en dues pilotes duríssimes: una a boca de canó cobrint el primer pal davant William en el descompte de la primera part, i l’altra posant una mà potent a un tir de falta de Marcos, ajustat a la soca del seu pal esquerre.
En el minut 73 Parejo va llançar una falta i posà la pilota al desmarc de Rodrigo, entre la línia dels defenses i Kepa. Allí aparegué el que Lim volia vendre fins a última hora i va marcar. El València es va posar per davant i va saber aguantar, encara que tot pogué anar-se’n en orris quan l’àrbitre xiulà penal contra el València per mans de Wass dins l’àrea, després de consultar el VAR.
William volia llançar-lo, però Barkley, que sembla un quarterback de futbol americà, li va dir amb insistència que no, que ell el llançava. No estava massa convençut el seu company, però no va voler discutir. Doncs bé, el bo de Barkley va llançar la pilota per dalt. Tocà el travesser, sí, però per la part de fora i el baló se’n va anar a la graderia. Poc després, l’àrbitre xiulà el final.
Alegria, tranquil·litat, calma. Parejo va trencar la vaga de silenci, va dir que els jugadors havien de parlar sobre el terreny de joc i va afirmar que la tropa està “a muerte” amb Albert Celades. Magnífic. Ara sols cal continuar pel mateix camí, seguir amb l’ibuprofén a demanda, tranquil·litzar Mestalla i Paterna i oblidar-se –fins on siga possible- de Lim el capritxós.
Vídeo del partit
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada