Quan Albert Celades va acceptar fer-se càrrec del València Club de Futbol sabent que el seu primer partit com a tècnic en primera divisió seria contra el Barça, segurament va témer que passara alguna cosa semblant al que acabà ocorreguent. Si és una persona mínimament raonable, de seguida pensaria que no hi ha res escrit, que coses més estranyes han passat, que equips en crisi han tret coses positives d'escenaris més complicats. Potser, fins i tot, pensà que podia ser el primer pas d'una trajectòria tan positiva com sorprenent. Però ni l'estat d'ànim ni la concentració pressumibles en la plantilla, ni les crides a la defensa de l'escut (com si calguera dir que els jugadors donaran el millor de si al terreny de joc) invitaven a l'optimisme.
En qualsevol cas, al minut 7 de partit, Celades havia ja oblidat totes les cites de Paulo Coelho que recordava, totes les frases de tassa de desdejuni, tots els ànims que els seus amics li havien donat al llarg de la setmana. Al minut 7, De Jong va marcar el segon de cinc gols que van poder ser uns quants més, i molts valencianistes vam recordar aquella nit no tan llunyana on un amic de Peter Lim va dirigir un València sense ànima que encaixà mitja dotzena més un de gols.
El balanç que se'n fa dels partits al Camp Nou sol anar més enllà dels tres punts en joc. Hi ha empats, o fins i tot derrotes a cal Barça que donen més confiança que victòries a Mestalla. En eixos casos, l'actitud de l'equip, la capacitat que té de reaccionar davant les adversitats i les actuacions individuals (especialment respecte de la trajectòria prèvia de cada jugador) són aspectes que poden permetre extraure algun efecte positiu d'un marcador advers. Anit, les bones notícies van ser molt escasses. No tan escasses com la nit aquella de Gary Neville (tan sols escriure el seu nom irrita), però van ser ben poques.
Per acabar amb la ràpida enumeració, Ferran va donar unes quantes mostres de qualitat, velocitat i bon estat de forma; Maxi Gómez es va estrenar amb el València a la Lliga, tot i jugar poc més de deu minuts; Gameiro tornà a marcar i va guanyar un parell de curses a defenses locals més joves que ell; i durant mitja hora, el València no va merèixer acabar golejat, i fins i tot, va poder empatar. La resta, un desastre.
Cillessen va errar clamorosament, la defensa en conjunt va ser molt poc efectiva i blaneta com feia temps que no ho era, Parejo i Coquelin van tindre un dia per a oblidar, Guedes no superà el seu gris habitual, el València no va ser capaç de superar el mig del camp durant bona part del partit... I tot això, amb una davantera rival amb un Griezmann que no s'acaba d'adaptar i dos jugadors que duen un mes en l'elit. Un d'ells, Ansu Fati, marcà només començar i, als cinc minuts, donà el segon gol a De Jong. Pugué tornar a marcar amb diversos llançaments des de fora de l'àrea, però no va ser així. Tanmateix, de ben segur que Daniel Wass tingué malsons amb el jove guineà.
El domini del Barcelona va ser tan còmode que els de Valverde es relaxaren. Van perdre verticalitat i intensitat, i els blanc i negres van anar, a poc a poc, acostant-se a la porteria de Ter Stegen. No abundaren les ocasions, però s'espolsaren una mica als culés i van treure una mica d'orgull. El gol de Gameiro, seguit de la ja habitual cerimònia del VAR, va fer que pensàrem, durant uns minuts (la major part dels quals pertanyeren al descans) que els nostres evitarien el ridícul.
Però en eixes aparegueren els dos protagonistes de la segona part: Cillessen i Luis Suárez. El primer no va saber aturar un xut relativament poc exigent de Griezmann, i va possibilitar el rebuig per a que Piqué espentara a gol (davant la inacció, tot s'ha de dir, de Garay i Paulista). El segon marcà dos grans gols amb la cama dreta, posà fi al partit i confirmà que el que s'enduria el València del Camp Nou la temporada 2019-2020 seria una humiliació amb pocs pal·liatius. Un d'ells va ser el gol de Maxi Gómez en l'última jugada, que esperem que, almenys, aprofite per donar confiança a l'uruguaià. Més ens val, perquè de ben segur que la majoria de jugadors tornaren deprimits.
Mal inici de Celades, no per previsible menys dolorós, i més llenya al foc dels qui s'oposaren (s'oposàrem) al comiat de Marcelino. El català té una papereta molt difícil, i es pot complicar més encara si a Stanford Bridge (un camp igual o més complicat que el Camp Nou) el resultat tampoc acompanya. Per això, podem preveure que, tret de ridícul encara més notori que el d'anit, Mestalla li donarà unes setmanes més de prova. Els qui no tenen tant de marge són l'amo i el president. Eixos dos, bé faran de resar a qui puguen, perquè només una gran temporada els permetrà que oblidem la gestió desastrosa de la fi prematura de Marcelino. F.A.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada