Amb una afició castigada de nou per l’horari –les quatre de la vesprada- la primera part va ser més que dolenta per part dels jugadors de Celades, trista, avorrida, sense ànima. El porter madrileny no va ser, pràcticament, posat a prova.
Sembla que han de passar del 4-4-2 en defensa al 4-3-3 en atac, i diuen que ho tenen molt entrenat. Serà. Però, les línies clares i definides que eren perfectament perceptibles des de la grada, ara no ho son tant. Inclús el 4-3-3 no està tan clar, quan Maxi Gómez es queda en punta com una mena de nàufrag al que no li arriba una pilota en les mínimes condicions.
Estava anunciat que l’uruguaià és un rematador efectiu que, a més, baixa pilotes llargues d’esquenes i és molt hàbil en girar-se amb el baló. Serà. Però caldrà que li arriben les pilotes del darrer passe i caldrà que algú li pose balons per a que els baixe. Ahir, ni a ni b. Rodrigo, caigut a la dreta es buscava la vida, i era, junt amb Parejo, l’únic que donava notícies d’intentar sorprendre els cinc defenses del Leganés. D’una acció individual seua, descarada, vingué el penalti i el gol de Parejo.
Els de Mauricio Pellegrino, ben rebut per l’afició blanc i negra, van empatar abans el descans, i encara havien tingut més ocasions que els d’Albert Celades. El Leganés va disposar de tres possibilitats clares de fer gol, una d’elles amb un tir al pal esquerre de Cillessen que quasi el trenca.
En la segona part la cosa va canviar lleugerament. El Leganés va eixir decidit a perdre temps en cada jugada, en cada treta de banda, en cada treta de porteria, exagerant les topades i fingint dolors i rodant per terra a la mínima ocasió. El València, al seu tomb, va avançar lleugerament les línies, però no va ser capaç de moure el marcador.
Pellegrino va ordenar dues línies de cinc homes disposats a defendre el primer punt de la temporada a sang i foc. Els de Celades van continuar jugant en horitzontal, amb molta possessió però d’aquelles enganyoses: els de la possessió van ser Garay i Paulista, ajudats pels laterals, sempre en camp propi. Al València, tot i el pas arrere del Lega li costava un món arribar a la línia de tres quarts i, en el millor dels casos, una vegada allí, no sabia ben bé què fer.
Celades va tardar un segle en moure la banqueta. Jaume Costa va eixir per Gaya, lesionat, al principi de la segona part, però era massa tard quan Kang-in va eixir per Maxi i poc després Ferran Torres per Coquelin. Ells dos van ser els que van animar la festa, i el València va estar a punt de marcar.
Per què va tardar tant Celades en canviar jugadors? Com és que no va saber introduir canvis per a perforar els dos murs dels madrilenys? Una altra pregunta, que és doble: a? Què li passa a Guedes, que sembla atordit i esgotat, incapaç d’un esprint? b) Vist com estava Guedes, no era lògic retirar-lo i treure Cheryshev?
Un partit, sí, per oblidar. Encara com que els de Pellegrino no aprofitaren la darrera jugada del partit per a fer l’1-2. Cillessen va estat magnífic.
Molt més caldrà fer dimecres davant el Getafe, que vindrà amb les pintures de guerra i ganes de venjança per la doble humiliació de la temporada passada, l’eliminació de Copa i el ser superats en la recta final de la Lliga.
L’afició va acomiadar els seus jugadors no sols amb benevolència, sinó amb una ovació tancada. Convé no enganyar-se tanmateix. El respectable volia deixar clar que, ara per ara, culpabilitza el Capritxós Lim de les coses que van malament, mentre recolza els jugadors. Però, Lim està a Singapur i són els jugadors i el cos tècnic els que han de guanyar partits. Pel que vam veure ahir la cosa no va a resultar senzilla, així que convindria oblidar el que fou el partit del Lega i concentrar-se i pensar molt en tantes coses com sembla cal canviar per a adaptar-se a la nova realitat.
L’afició no vol anar a Mestalla a protestar, sinó a gaudir amb el joc, el compromís i les victòries del seu equip. I a Peter Lim que li’n donen.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada