Primera victòria de la temporada, mentre Mestalla era una sauna.

Foto Superdeporte

Mestalla estava ple, però eren les 17 de la vesprada d’un diumenge d’estiu. El Club havia establert llocs per a repartir botelles d’aigua als aficionats i els havia deixat una gorra en cada seient [és indigne que molts aficionats es queden la seua i tantes com vulguen dels que encara no han arribat], però la temperatura era sahariana. El públic dels dos gols, el gran i el xicotet, i especialment el de la grada de la mar van ser torturats ahir per Javier Tebas i les televisions, amb el vist i plau del Club. Todo por la pasta.

Algun dia n’hi haurà una desgràcia i algú patirà un colp de calor. No és acceptable, és cruel, que els aficionats que omplin religiosament les graderies que no són tribuna paguen el preu de suar fins a la deshidratació. Va ser vergonyós veure com en xiular l’àrbitre el descans, el personal va haver de refugiar-se a les escales i els corredors del camp, com si estiguérem en el metro, per fugir d’un sol de justícia que els va matxacar durant vora les dues hores.

Com a premi per aguantar, el proper partit serà a les 16.00!!! No volíem caldo, doncs Tebas i els seus còmplices ens donen dues tases.

El partit no va tindre molta història. Els equips ixen al terreny de joc, sortegen els camps, l’àrbitre xiula l’inici, la pilota comença a rodar... però els jugadors del València no estan. És a dir, sí estan, però és com si encara estigueren fent la migdiada. No corren, no pressionen, els centrals es passen la pilota entre ells, intenten connectar amb el centre del camp sense èxit, sembla que la cosa no va amb ells.

Ja ho hem vist moltes vegades. Els jugadors tenen el cap on siga, però no sobre la gespa. Tant era així que a penes al minut 8, el Mallorca va disposar d’una ocasió triple: Sastre va provar Cillessen, que va desviar la pilota als peus d’un atacant que va disparar al travesser i el baló arribà als peus d’un altre. Aquest afusellà a plaer Cillessen, però Garay va estirar-se amb grans reflexos i va desviar la pilota a la graderia. El respectable, amb gorra o sense, però suant com a bèsties, començà a xiular el seu equip. A veure si despertaven. Deu minuts després, el Mallorca va enviar una altra pilota al pal, en esta ocasió a l’esquerre del porter. Més xiulits, més calor, més suor.

Començà a aparèixer el València cap al final de la primera part. Ferran va ser dels primers en fer veure que sí, que havien anat a treballar, i que ja estava bé. Posà a prova al porter Reina amb un gran xut en entrar per la seua banda. Després seria Coquelin, sempre treballador i punyent, el qui va entrar amb força en l’àrea i fou derribat per un defensa. Penalty. Parejo, gol. I el respectable es va anar un poc més tranquil a buscar l’ombra durant el descans.

En la segona part la situació va ser distinta. Anar per davant sempre li ajuda al València. O quasi sempre, vaja, que tampoc cal exagerar. Però ahir, sí.

Al quart d’hora, de nou penalty a favor. Rematà de cap Coquelin i el defensor va desviar la pilota amb la mà. Reina va veure per on tirava Parejo, però el xut del madrileny era molt potent i col·locat. Gol. Dos a zero i la graderia comença a respirar millor, també perquè uns nuvolets començaren a matisar una miqueta el sol de justícia de la vesprada.

Entraren Maxi Gómez [poca cosa, encara] per Rodrigo [victorejat pel públic], Cheryshev [amb problemes amb la línia de fora de joc] per Gameiro [complidor], i Kang In [que té a l’afició a la butxaca] per Ferran [ovacionat]. El coreà va eixir elèctric, i va aportar perill en atac, no com Guedes que el xicot sembla que està de molt baixa forma, inclús sembla que ha perdut la seua punta de velocitat.

En conclusió, un partit bastant gris, però al qual els tres punts van quedar-se a Mestalla. Un Mestalla que ahir era una sauna en la que els diners manen per damunt del benestar de la seua afició fins a maltractar-la.
Vídeo del partit