Marcelino, amb sis defenses, va propiciar el València més vulnerable.

Foto Superdeporte

Marcelino va decidir experimentar a semifinals de l'Europa League, i l'aposta va estar a punt d'eixir-li bé. Un parell de detalls, i parlaríem de la clarividència de l'asturià, de com li va guanyar la partida a Unai Emery. Però la defensa del València, ahir més nombrosa que de costum, no va aconseguir que el major nombre d'efectius anara acompanyat de l'efectivitat exigible en un partit tan important com el de l'Emirates Stadium.

Diakhaby va ser l'home de la nit, en el bon sentit i en el dolent. La seua col·locació al mig del camp va ser arriscada, i a la vista del resultat (i, més enllà de tot, a la vista de com els companys evitaven passar-li el baló, tot i que estigués sol) no es pot dir que fora una decisió correcta. Ara bé, el jove francés va marcar el primer gol de la nit en una jugada assajada. Poc abans, Garay llançà als núvols un baló després d'una altra jugada preparada, aquesta més bonica, però l'argentí no estigué fi.

El València va eixir amb Roncaglia, Garay i Paulista, i també amb Piccini, Gayà i el mateix Diakhaby. Tot pareixia anar bé, perquè l'Arsenal no s'havia acostat massa i el València havia descobert que la defensa anglesa tampoc era res de l'altre món. Un gol fora de casa era un resultat més que positiu, però potser per això el València es va confiar.

En un contracolp, Aubameyang va retar a Roncaglia, qui no és cap velocista. El retall del davanter africà va ser excepcional, i la reacció del defensa, qüestionable. També va ser qüestionable (per dir-ho suaument) la decisió de Neto d'anar a pel baló i deixar la porteria descoberta. Aubameyang va veure com arribava Lacazette sol.

Pitjor encara es posà la cosa quan Roncaglia i Gayà no van saber cobrir al mateix Lacazette (potser va ser la falta de costum quant al nombre de defenses), que va rematar una centrada procedent de la banda esquerra amb força. Neto, que segurament podria haver fet més, tocà el baló, però després de tocar el pal, traspassà la línia de gol.

El resultat no era dolent, però el València no sabia ben bé ni tan sols com jugava. Soler estava de vegades al centre, de vegades a banda dreta. Diakhaby semblava estar més per molestar els rivals que per aportar alguna cosa al joc valencianista. Guedes estava desencertat, i Rodrigo, tot i jugar una mica millor, tampoc és que se n'eixira.

La resta del partit va ser un espectacle prou avorrit; l'Arsenal dominà, i pugué marcar gràcies a una feblesa infreqüent de la defensa valencianista; els visitants van intentar sense èxit protagonitzar algun contracolp; Gameiro (qui entrà per Guedes) va poder marcar en una jugada aïllada, i el partit s'acostà al final amb la sensació entre els valencianistes que el marcador (2-1) encara podia convertir-se en un marcador excel·lent i, encara més, si en un arrapa-i-fuig arribava l'empat.

Entrà Mina per intentar-ho, però no tocà gairebé cap baló. També havia entrat Wass per Soler, així que continuàrem patint a Diakhaby (i això que estava amonestat) fins el final. Val a dir que el defensa, donades les seues condicions i donat que jugava fora de la seua posició habitual, va fer un partit acceptable. La crítica, en aquest cas, la dirigim contra Marcelino, qui ahir no va veure el que molts vam veure.

Esperàvem que el quart àrbitre informara del temps afegit quan una centrada mal mesurada per Neto (que es quedà sota els pals fent una mica l'estàtua) i per Gayà va ser rematada a gol per Aubameyang. Tercer gol que obliga a guanyar, com a mínim, per dos a zero dijous que ve. No es pot dir que fora injust rebre un altre gol, perquè el València havia oferit tan poc com el seu plantejament inicial convidava a imaginar, però va ser molt dolorós. Marcelino, més que ningú, lamentaria no haver pogut tornar amb només un gol de diferència. Sincerament, el major responsable del resultat, tot i els errors defensius i la poca inspiració general, va ser ell. F.A.