El Sevilla i el Getafe van perdre ahir els seus partits a Girona i Donostia, respectivament, de forma que el desastre matinal de Mestalla no és terminal com imaginàvem després la derrota. L’afició va eixir del camp amb la convicció que la via lliguera a la Champions estava tancada, però les victòries dels catalans i els bascos deixen la distància entre els de Marcelino i els andalusos i els madrilenys on estava abans del partit d’avui. Clar, cal afegir que la distància és la mateixa però les possibilitats d’anul·lar-la s’han reduït: ja sols queden tres partits.
I si és pel que es va veure a Mestalla, sinó impossible està més que difícil que els blanc i negres puguen guanyar els partits que falten. En cap cas ho faran si actuen com ahir, això independentment de que Getafe i Sevilla haurien de punxar una altra vegada, si més no.
El partit va ser bastant dolent, tot i que la primavera dominical i el rival permetien ser optimistes als aficionats. Res de res. Mendilibar li va guanyar la partida a Marcelino. Si la queixa habitual quan es juga al camp de l’Eibar és que el terreny de joc és massa menut, el que ahir va plantejar l’entrenador visitant va ser, precisament, això: fer el camp més curt. Va avançar la pressió sobre l’eixida de baló del València i avançà de forma temerària la seua línia de defensa, però l’aposta li va eixir redona. Els fores de joc dels de Mestalla van ser freqüents, i lamentablement els blanc i negres sols van buscar l’esquena dels centrals eibarresos durant uns minuts de la segona part.
Els de Marcelino van eixir contemplatius, passius, com sorpresos per la insolència dels eibarresos. En cap cas semblava que estaven jugant-se entrar en Champions, ni que jugaven a casa, ni que són l’equip de campanetes en comparació amb els bascos.
Va ser un d’aquells partits en els que el València sembla fora de punt. Diuen alguns que porten massa partits a les cames, que es noten les absències (Kondogbia, Piccini, Cheryshev), que n’hi ha fatiga mental dels jugadors. Segurament tot és veritat, però és que ara és quan cal donar el colp a la taula. Ahir calia, com caldrà dijous a Londres. Com caldrà el 25 de maig a Sevilla, en la final de Copa contra el Barça.
Al València d’ahir li van funcionar només algunes individualitats: Neto, que salvà dues pilotes de gol de l’Eibar i no pogué fer res en el gol; Gayà, incombustible en la seua demarcació i en tota la banda; Parejo, malgrat alguns errors impropis en ell; i Rodrigo, sempre creant perill. Pel contrari, Wass va estar calamitós, com Ferran. Cuquerella es va treballar tota la banda dreta del València i els donà per a salar al danés i al valencià. El centre del camp, Parejo i Coquelin, tampoc van trobar una bona recepció en l’esquerra amb Guedes. El portuguès no va tindre el seu dia, tampoc ahir, i va perdre massa pilotes potser per precipitació.
Si Neto va salvar el València en dues ocasions en la primera part, en la segona Gameiro va fallar dues imperdonables. Durant un quart d’hora, el València va provar a buscar les esquenes dels centrals bascos, i ho van aconseguir en els minuts 60 i 62, quan el francès va encarar la porta de Dimitrovic en avantatge. En les dues va fallar, i particularment dolorosa va ser la segona perquè Rodrigo estava tot sol a la seua esquerra.
En el minut 89 Mina, que havia eixit feia poc, va rematar un passe magnífic de Gayà per la seua esquerra, i el baló va eixir llepant el pal dret del porter de l’Eibar.
Llavors, quan semblava que la partida acabaria en taules, vingué una jugada desgraciada, un accident futbolístic. Un accident que costaria la derrota i tres punts. Precedida de dues faltes, primer a Mina i després a Gayà, Charles va trobar-se amb un baló amb el qual afusellà Neto. Era un final cruel, però no del tot injust vist allò que el València havia posat sobre el terreny de joc.
L’àrbitre, que va perjudicar de manera reiterada el València, especialment perdonant targetes els defensors blaugranes i permetent unes increïbles pèrdues de temps, va ser un element negatiu que, malgrat tot, no pot ser excusa per a explicar la derrota.
Caldrà veure què passa dijous a Londres. Molt ha de canviar l’actitud i l’encert del València si vol tornar amb un resultat esperançador.
Convindria, això sí, millorar un parell d’aspectes als que hem al·ludit en altres ocasions. Els llançaments de corner, sempre a càrrec de Parejo, són manifestament millorables. Comparar els que va executar el capità valencianista amb els que va fer Joan Jordán per part dels bascos fan ganes de fitxar-lo, una cosa de la qual s’ha parlat abastament. L’altra cosa són les tretes de banda, una sort del joc que, sembla mentida, genera més problemes que altra cosa al València.
Un darrer comentari colateral que fa dies hauríem d’haver fet. ¿D’on han tret el locutor que vol amenitzar la prèvia i el descans, i animar de tant en tant l’afició? És un càstig total, que parla no sé sap exactament com, que crida sense descans de forma inintel·ligible –la megafonia no l’ajuda- i que martiritza la parròquia amb tonteries impròpies com la de buscar parelles que es besen a la graderia. ¿Seria massa demanar canviar-lo o, si més no, donar-li un guió i unes idees un poc més adequades per amenitzar i per animar?
Link al vídeo del partit
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada