Després del dol per la derrota contra l'Arsenal (no per relativament previsible menys dolorosa) el València enfrontà un match ball sense temps per conjurar-se ni espantar fantasmes, i la veritat és que, tot i les dificultats, i tot i que la imatge va ser millorable, salvà el compromís amb una solvència que ja hauríem desitjat moltes altres vesprades d'esta temporada.
El principal que cal dir és que l'Alavés no és l'Arsenal. Els d'Abelardo, equip ordenat, seriós i protagonista d'una temporada molt meritòria, no té l'entitat suficient com per desnivellar un partit amb tanta facilitat com els anglesos feren dijous passat. Tanmateix, es posaren per davant al marcador a l'eixida d'un còrner botat al primer pal i mal defensat. Va ser una llàstima, perquè el gol anà precedit d'una gran parada de Jaume (ahir titular) que, precisament, provocà el còrner.
El València no es vingué avall, encara que va patir l'apatia i el desencert de dos homes tan importants com Guedes i Rodrigo, aconseguí pegar la volta al marcador. Primer, un jugador necessitat d'alegries com Soler, que va aprofitar un regal defensiu en forma de rebuig defectuós per batre a Pacheco amb més sort que precisió. El valencià estigué millor que altres dies, incisiu i atent en defensa per ajudar a un Piccini tan dolent que recordava al de l'inici de temporada.
Parejo s'oferia en tot moment, com gairebé tota la temporada, i ahir Wass va ser un company més útil que no molts altres dies, on només a la banda dreta dóna un rendiment acceptable. El danés estigué atent en defensa, s'associà amb encert i no errà massa passades. En un còrner, ara a l'altre camp, Mina va aconseguir el segon del València amb una rematada de cap exemplar, creuant el baló al segon pal després d'elevar-se sobre un núvol de caps.
A poc a poc, el València s'havia fet amb el partit, sense avassallar però amb contundència, comandat per un Parejo de qui ara, a final de temporada, pensem: què hauria sigut del València sense ell? I encara més: què faríem si vestira la samarreta del Sevilla, com estigué a prop d'ocórrer fa no tant de temps? Si la meitat de jugadors de l'equip hagueren estat a un nivell comparable al de Parejo (podríem destacar a Gayà, però a una altura així, només el de Coslada) hauríem assegurat la Champions fa setmanes.
A la segona part, l'Alavés va aconseguir tancar els de Marcelino, durant uns minuts, al seu camp. Els defenses no rebutjaven bé, els davanters estaven mal col·locats i es precipitaven intentant eixir al contracolp, i el mig del camp visitant assolí un domini considerable. Ara bé, això no es va traduir en perill per a la porteria de Jaume, que només hagué d'estar atent en centrades des de les bandes i en un parell de xuts poc comprometedors.
El tercer gol, el definitiu, arribà gràcies a una gran jugada de Gayà, que guanyà la línia de fons i centrà al segon pal, on Gameiro rematà picat de cap i el baló, després de botar, es colà per la part de dalt de la porteria. Fins el final, algun contracolp, algun intent de l'Alavés, alguna esbroncada a l'àrbitre i prou d'avorriment. Estàvem més atents a la resta de partits que es jugaven a la mateixa hora, celebràrem els gols del Llevant, Vila-real i, sobretot, Barcelona.
També estiguérem entretinguts amb el cisma amb la Curva Nord. Sembla que estan enfadats perquè el club ha fet fora el seguidor que va fer gestos nazis a un aficionat de l'Arsenal, i per això animen menys, i per això la resta de l'afició els ho retreu. Ens pareix bé que el València no permeta que els feixistes que formen part de la grada d'animació (no tots, però sí un bon grapat) facen allò que els done la gana. Sens dubte, seria una gran notícia que s'obrira el debat al voltant de quina grada d'animació es deu promocionar, protegir i potenciar. Des del nostre punt de vista, mai deuria ser una que fera bandera de principis antidemocràtics, racistes i hipernacionalistes.
En qualsevol cas, i tornant a l'aspecte purament esportiu, el València depèn de si mateix per estar l'any que ve a la Champions League. No és poca cosa, i sens dubte posaria un gran punt i final destacat a una temporada irregular, durant la qual hem viscut vesprades avorrides i irritants, però també moments màgics, remuntades inoblidables i partits molt ben disputats. Tot es decidirà a ca el Valladolid, que ja no es jugarà res. Esperem que els de Mestalla isquen al nou José Zorrilla amb les ganes de qui es juga tota una temporada. F.A.
Link al vídeo del partit
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada