Cal mastegar la tristesa amarga de la inapel·lable derrota.

Foto Superdeporte

Setze minuts va durar la il·lusió anit a Mestalla. Només setze minuts durant els quals vam poder creure que sí, que estaríem a la final de l’Europa League, que l’Arsenal era un equip dèbil en allunyar-se de Londres; que sí, que tenia potència en atac, però que en defensa eren molt vulnerables; que el 3-1 del partit d’anada era un resultat superable; que anàvem a viure una nit èpica, una d’aquelles que es recorden passats els anys.

La nit era, efectivament, de festa major. L’ambient, es respirava espectacularment intens en les rodalies de Mestalla des d’abans de l’arribada dels jugadors al camp; després, desde les graderies, resultava electritzant. L’inici del partit va confirmar les expectatives: el València va donar la impressió que anava a berenar-se els anglesos i a Emery en un parell de mossos, que la reAmuntada era més que possible i que el passatge per a la final de Baku estava a tocar de dits. L’afició agitava banderes i empentava l’equip com sap fer-ho en els dies especials.

L’eixida en tromba dels de Marcelino, especialment per la banda esquerra, amb un Gayà pletòric, va propiciar tres ocasions de gol en pocs minuts. El de Pedreguer, amb la complicitat de Guedes, Gameiro i Rodrigo van tindre el gol a prop. A penes havien passat deu minuts quan el marcador va acusar eixa potència del València: en una contra exquisida, Rodrigo va obrir a Guedes, que li la tornà i aquest va cedir a Gameiro per a que el francès batés Cech. Explosió d’alegria i alliberament d’emocions a les graderies del vell Mestalla. Efectivament, la nit apuntava èpica.

Doncs no va ser així. A penes sis minuts després, van aparèixer de nou la parella de pistolers amb els que Unai Emery compta: Aubameyang i Lacazette, el gabonès i el francès que ja ens van donar per a salar a Londres. Van imposar-se una vegada i altra sobre una defensa inconsistent davant les seues escomeses. Particularment els dos centrals, Garay i Paulista van ser incapaços, van mostrar-se impotents per a aturar els dos atacants gunners.

L’Arsenal va començar molts jugades d’atac llançant sobre la línia de defensa del València. Cech, des de la porteria va treure sempre en llarg, buscant els seus pistolers. En el minut setze, el que marcà la fi del somni, Paulista rebutja mal de cap, li pilota li caigué a Aubameyang qui, des de la ratlla de l’àrea afusellà Neto.

Amb un empat al marcador se’n anaren els jugadors als vestidors, mentre la parròquia encara mantenia una certa dosi d’esperança. La que s’encarregà de dinamitar Lacazette als cinc minuts de la segona part. Dos errors encadenats de Parejo i Gayà van permetre el potent jugador francès batre per segona vegada a Neto. Començarem a assumir la decepció, tot i que en el minut 58 Gameiro va posar l’empat al marcador. Va ser un miratge, més un desig de continuar somniant que altra cosa.

L’Arsenal era clarament superior. La banda dreta del València no havia funcionat en tot el partit. Ni Piccini ni Wass van estar a l’altura del que se’ls demanava. La defensa, tret de Gayà, més en atac que en la rereguarda, va fer aigües i es va evidenciar incapaç d’aturar els atacs anglesos. Especialment dolorós va ser el càstig: en el 68 i en el 88 Aubameyang va tornar a foradar la porteria de Neto, posant el marcador en un feridor 2-4, que deixava l’eliminatòria en un humiliant 3-7.

Després del segon gol de l’Arsenal una part del públic va abandonar Mestalla. Els jugadors van continuar treballant, però ja sense cap altra intenció que la de mantindré la dignitat, però desitjosos que el temps passés quant més aviat millor. Tot havia eixit malament.

Ni Marcelino va saber generar un antídot contra la parella de killers amb els que venia Emery, ni Neto va fer cap parada de mèrit, ni la defensa va defensar com calia, ni els atacants van ser suficientment efectius. Parejo va fer un gran partit, dirigint l’orquestra des de la sala de màquines, però el València va deixar clar ahir que està lluny de poder competir, ara per ara, amb els grans equips europeus.

Tot amb tot, l’afició valencianista va saber comprendre la situació i va acomiadar els seus jugadors amb una forta ovació i amb crits de València-València. Però, milers de seguidors del Club de Mestalla van anar-se’n cap a casa mastegant la tristesa d’una derrota en la que, jugats els 180 minuts de l’eliminatòria, el seu equip havia sigut explícitament inferior al contrari. Set gols en contra no és poca cosa, i caldrà que els qui han de fer-ho pensen què s’ha de fer per a evitar humiliacions com la d’aquesta eliminatòria en un futur.