El València, de nou entre els millors d'Europa

Foto Superdeporte

El València estarà en els bombos de la Champions League per a la temporada 2019-2020, per segona vegada consecutiva. Tornarà a competir amb els millors, en els camps més anomenats d’Europa i Mestalla, de nou, serà un escenari en el que els seus aficionats viuran nits inoblidables. Aquest és el premi d’una temporada que encara no ha acabat per als blanc i negres: encara queda la festa grossa de Sevilla, encara queda una final en la que, tot i que serà molt difícil, el València podria afegir un trofeu per a la seua història enguany centenària.

Ha sigut una temporada llarga, molt. I estranya, a més de difícil. Però, sobre tot ha sigut molt diferent en la segona part respecte de la primera. El València ha jugat 61 partits, dels quals 38 en la Lliga. N’ha guanyat 15, n’ha empatat 16 i n’ha perdut només 7. Sols el Barça (3) i l’Atleti de Madrid (6) n’han perdut menys que el València. A tall d’exemples: el Reial Madrid ha sigut derrotat en 11 ocasions, el Getafe en 9 i el Sevilla en 13. Tanmateix, el més significatiu per a les estadístiques del València és que, pel que fa a la Lliga, va obtindré 23 punts en la primera volta i 38 en la segona: el campió de la irregularitat, podríem dir. Així què, com que a la Lliga li’n diuen el Torneig de la regularitat, haver quedat quarts és tot un èxit que parla de forma explícita de la capacitat de superació que ha demostrat l’equip.

És cert que queda la final de Sevilla i que ahir es jugava una altra a Valladolid, però aquesta era més important que la que viurem dissabte vinent a la capital d’Andalusia. El partit a Puzela era definitiu per al projecte del Club, que amb els ingressos que arribaran per la participació en la Champions pot planificar i gestionar d’una forma completament distinta, i en molt millors condicions, que si no s’aconseguien els tres punts a la ciutat castellana.

Impressionava l’ambient de festa de l’afició del Valladolid i la soltesa i la tranquil·litat amb la que jugaven els xicots de Sergio González. Els castellans, que s’havien vist amb l’aigua al coll i seriosament amenaçats de tornar a segona divisió, s’havien salvat la jornada anterior, i a Zorrilla tot era festa. Contràriament, els de Marcelino estaven, durant la primera mitja hora, tensos, engarrotats, conscients de la responsabilitat. Però, van saber sobre posar-se. Van saber lluitar i van fer dos gols molt pareguts: pressionant l’eixida de baló dels castellans, forçant l’errada i definint amb classe.

Abans, però, ho van passar malament. No s’havia fet el primer quart d’hora de joc, quan Toni Villa va superar Wass i estavellà una pilota al pal que, s’ha de dir, estava ben cobert per Jaume, molt bé durant tot el partit. Van arribar males notícies de Getafe, els de Bordalàs s’havien avançat i calia estrènyer el nus sobre la porteria de Joel, qui havia salvat un quasi gol de Mina.

Fruit de la pressió sobre la defensa castellana, Rodrigo furtà una pilota i se’n va anar cap al lateral esquerra de l’àrea; d’allí li la va servir a Mina qui la va cedir a Soler. Aquest, lliure de marca, va controlar la pilota amb sang freda i va posar-la lluny de l’abast de Joel. Era el 0-1 i la dosi de tranquil·litat va augmentar abans del descans en ser sabedors que el Vila-real havia igualat el marcador.

En començar la segona part, el València va fer-se uns metres avant per pressionar amb més intensitat els de Sergio. Va ser Parejo qui va furtar-li una pilota a Alcaraz, qui havia rebut un passe poc adequat de Joel. Literalment, el capità valencianista va treure-li la pilota dels peus i li la va cedir a Rodrigo qui va posar el 0-2 al marcador.

Marcelino va donar entrada a Kondogbia en el minut 53, una excel·lent notícia des de qualsevol punt de vista, però especialment pensant en la final de Sevilla. Després, entraren Gameiro per Rodrigo i Ferran per Mina. Dosificant forces, efectivament, que faran falta dissabte vinent.

Una temporada aquesta, la del Centenari, que ha tingut moments, fases més aviat, complicades de gestionar. Però, més enllà de que falta el colofó de vèncer el Barça de Messi en una final de Copa, l’afició xota té motius per a sentir-se orgullosa del seu equip. I aquest, al seu tomb, orgullós també d’una afició que ha omplert Mestalla i ha animat de valent a les dures i a les madures.

Link al vídeo del partit