Campions de Copa. Passió i orgull del valencianisme a Sevilla.

Foto Superdeporte

Quina nit de glòria, d’abraçades intenses i de llàgrimes d’alegria, vam viure els valencianistes ahir a Sevilla i a València, però també des de Melbourne a San Francisco, des d’Oslo a Buenos Aires. Quin orgull el de tants seguidors, homes, homenets, dones i donetes que van vibrar amb l’equip del seu cor. Quanta alegria, quanta emoció després de noranta cinc minuts durant els quals el València va disputar un partit, una final de Copa, al Barça totpoderós; un dels millors, sinó el millor equip del planeta.

Diu la dita, que futbol és simplement futbol. Això ho diuen els qui mai no han sentit la passió pels colors, per l’escut amb el que s’ha somniat des de la infantesa; els qui no entenen tanta efervescència per un esport tan mercantilitzat que, al remat, diuen, consisteix en pegar-li patades a una pilota.

Tanmateix, com que futbol és molt més que futbol, els qui ens sentim identificats amb un equip, els qui vam heretar eixe sentiment dels nostres majors, els qui l’hem transmès als nostres fills, els quals ho transmetran als seus, podem tocar la glòria amb els dits quan vivim nits com la d’ahir a Sevilla.

En l’any en què el València Club de Futbol ha completat el seu primer segle d’existència la temporada va començar malament. L’equip no funcionava, col·leccionava empats i la preocupació amb una certa càrrega de tristesa es palpava a les graderies del vell Mestalla. Però, el cicle canvià cap a gener, la pilota va començar a obeir els desitjos dels xicots de Marcelino, l’afició va creure de nou i els resultats van començar a arribar.

Tot és sempre èpic al València CF. Ho va ser l’eliminació de Champions, davant dos equips de la talla de la Juventus i el Manchester United; ho va ser la caiguda en semifinals de l’Europa League davant l’Arsenal, que compta amb dos killers mundials; ho va ser la classificació per a la final de Copa després de superar dues eliminatòries de les que fan època amb el Getafe i el Betis; i ho ha sigut, la setmana passada, la classificació com a quart equip de la competició, la qual cosa ens permetrà jugar la Champions League la temporada vinent.

Per a rematar la temporada, per a que no es perdés ni un gram d’aquella èpica de què parlem, el darrer partit de la temporada, l’últim, el que tancava l’exercici, el que havia de decidir qui era el campió de la Copa havia de jugar-se contra el FC Barcelona, eixe equip que compta amb un jugador que diuen que va néixer a Argentina, però això és fals. El tal Lionel Messi és d’un planeta llunyà del que no sabem el nom, però del que en diguem Terra segur que no és.

Doncs bé, el repte era majúscul: calia disputar-li a Messi i els seus amics la Copa d’Espanya. La cita era el 25 de maig, a Sevilla, al camp del Betis.

Milers de valencianistes van posar proa a la capital andalusa, molts altres es concentraren al Jardí del Túria i la immensa resta de l’afició es va aplegar a cases d’amics i familiars, a bars i locals d’oci; això sí, amb banderes, bufandes i samarretes.

Quan l’àrbitre Undiano Mallenco va xiular l’inici, l’entusiasme i l’optimisme desbordat van haver de posar peus a terra. Tant i més quan el Barça va passar-se quasi els primers cinc minuts tocant i tocant la pilota, controlant el partit, amenaçant sense descans la porteria de Jaume. Els de Valverde, tot i que encara afectats pel desastre de Liverpool, volien fer xas el València, volien donar-li una alegria a tots els culés de la galàxia i el pagà de la factura havien de ser els xicots del València.

Però no van poder aconseguir eixa victòria que molts imaginaven lògica. Per pressupost, per plantilla, per palmarès, per comptar amb Messi, les apostes eren claríssimament favorables al Barça.

Passats eixos primers minuts, el València va començar a explicar-li als barcelonistes que no estaven allí per a fer de comparses, que no havien anat a Sevilla sinó a parlar-los de tu a tu i a disputar-los el trofeu. Parejo –immens mentre va estar al camp, abans de lesionar-se- ve desfer-se de tres rivals, va provocar un error defensiu dels de Valverde i Rodrigo es va veure cara a cara contra Cillessen. En el mà a mà, però, el va regatejar però rematà fluix i Piqué va poder treure-la sota els pals.

El Barça estrenyia el València, que amb un 4-4-2 i les línies juntes es defensava com si no hi hagués un demà. Es defensava amb ungles i dents, però estava ben despert per a desplegar-se al contra colp només podia. I així van vindre els dos gols, el de Gameiro i el de Rodrigo.

En el primer, Gabriel Paulista va servir una pilota molt llarga a Gayà, qui va baixar-la en carrera com el mestre que és, va posar-li-la a Gameiro i el francés retallà un defensor i afusellà Cillessen, qui no va poder fer més que girar el coll. En el segon, Coquelin va obrir a Soler, qui va proposar-li un esprint ni més ni menys que a Jordi Alba. Doncs bé, el canterà no sols va ser el guanyador de la cursa, sinó que li posà un excel·lent centre a Rodrigo qui la va picar de forma imparable. Els valencianistes ens fregàvem els ulls i, en arribar al descans, començàrem a creure de veritat que la Copa podia vindre-se’n a València.

En la segona part el Barça va fer alguns canvis que li van donar més profunditat, especialment per la banda dreta amb Malcom, qui va fer suar tinta a Gayà. Messi va posar-se a desplegar tot el seu immens repertori, i el València va fer-se arrere espentejat per la força dels blaugranes.

En el minut 73 va arribar el gol de Messi (1-2). Lenglet va rematar una pilota picada i Jaume va desviar-la amb la punta dels dits, però el baló va quedar-li mort als peus i el capità blaugrana sols hagué d’introduir-la. Van vindre uns minuts d’angoixa, amb el Barça bolcat a l’atac. Guedes va tindre dues, dues!, oportunitats de marcar: una cara a cara contra el porter i una altra a porta buida, però el cansanci li va fer fallar allò que no fallaria mai. No va ser necessari. Passats els cinc minuts de prolongació, Undiano Mallenco va xiular el seu darrer xiulit com a àrbitre i allò va ser l’explosió de joia, l’alegria incontenible, les abraçades entre pares i fills, entre amics i germans. El València havia guanyat, havia patit com sempre, però havia sigut el just vencedor d’una final que passarà a la història del valencianisme futbolístic.

Les llàgrimes incontenibles del xicot de Pedreguer, agenollat sobre la gespa, abraçat a un membre del staff, eren l’expressió màxima del que eixa victòria significava per a l’afició del València Club de Futbol, eixa institució que acaba de fer cent anys.