Una victòria a Sevilla sempre és una meravella.

Foto Superdeporte

Li feia falta al València, més que mai, una victòria immerescuda. Després de perdre punts injustament contra el Leganés, contra la Reial, contra l'Espanyol i contra molts altres, ahir, al Sánchez Pizjuan, el València s'endugué tres punts valuosíssims. Tres punts importants no només pel rival i el moment de la temporada, sinó també perquè els competidors més immediats a la classificació (Getafe i Alavés) havien perdut. Tres punts que costaren molt, que recompensaren més aviat l'esforç i la tossudesa que no la inspiració ni l'habilitat tàctica ni futbolística.

El Sevilla, dirigit una altra vegada per Joaquín Caparrós (d'ací poc serà una tradició, com la Fira d'Abril, que el fill pròdig ocupe la banqueta al final de la temporada per salvar els mobles), va regalar als de Mestalla gairebé tota la primera part, ja que renuncià al mig del camp i, llevat d'uns minuts inicials intensos i un parell d'ocasions aïllades, va fer ben poca cosa.

Amb Banega pegat a banda dreta, l'argentí no participà com fa habitualment de tot el joc, ni creà massa perill per la seua banda ni va saber aturar les pujades de Gayà: va ser ell qui, a la vora del descans, va cometre el penal sobre el de Pedreguer que Parejo transformà en gol. Al mig del camp local, Amadou (desapercebut) i Gonalons (que si va cridar l'atenció va ser per un parell de pèrdues que van donar peu a ocasions ben clares per al València).

Pel que fa als de Marcelino, Parejo i Kondogbia van estar molt bé, Soler estigué decent i la defensa, espectacular. Però ni Guedes (inofensiu en atac i perillós quan havia de defensar), ni Rodrigo ni Gameiro van tindre el seu dia. El portugués, de fet, ni tan sols va eixir a la segona part, totalment superat per un Navas per qui sembla que els anys no transcorren.

El segon període, ja amb Banega al centre i amb Franco Vázquez posant intel·ligència a l'atac, el Sevilla va tindre una altra cara. Els valencianistes es defensaven com podien, sense massa ansietat però sempre a empentes i redolons, quasi mai amb possessions llargues que desesperaren a un equip, el sevillà, que devia capgirar un resultat especialment perillós per l'efecte anímic que podia causar-li.

Navas va centrar mil vegades, Vázquez va llançar-ne unes quantes, Ben Yedder va tenir algun baló rebutjat dins l'àrea... El València va donar prou vergonya per moments, perquè fallava passades senzillíssimes, perdia balons molt perillosos i tenia possessions que pràcticament duraven un canvi de plànol ordenat pel realitzador de la televisió.

L'únic contracolp digne de tota la segona part acabà amb un esplèndid llançament de Gameiro que colpejà al travesser després de ser lleugerament desviat pel porter de l'equip andalús. Tret d'això i d'un parell de centrades de Cheryshev, el substitut de Guedes, el bagatge ofensiu del València a la segona part va ser irrisori. El final del partit va ser especialment desagradable, amb centrades, rebuigs sense contundència i, fins i tot, un possible penal de Gayà sobre Gonalons que l'àrbitre, amb bon criteri, no va xiular.

Final, i per fi vam poder respirar tranquils. Els sevillistes acabaren criticant tant l'àrbitre com la garreperia d'un València que supera al Sevilla després de molts mesos i que ocupa, per fi, plaça europea. Pensem, però, que els andalusos tenen més motiu de queixa per com d'injust va ser el futbol amb ells que per l'àrbitre. En qualsevol cas, una victòria a Sevilla sempre és una meravella. F.A.

Link al vídeo del partit