Foto Levante-EMV
Al calendari de la Lliga, els aficionats valencianistes tenen una data marcada en roig: la de la visita del Reial Madrid a Mestalla. És un d’eixos dies en els que la parròquia xota li prega als déus que siguen benèvols amb els seus xicots i els ajuden a derrotar el sempre arrogant equip de la capital d’Espanya. Cada merengot té en la memòria un memorial de greuges acumulat històricament contra el Madrid, així que vèncer-los és un plaer més intens que el que sempre provoca la victòria contra altres equips. És cert que, darrerament, n’hi ha adversaris que també s’han convertit en antipàtics i desagradables, com ara el Sevilla o el Getafe, i que resulta especialment estimulant derrotar-los; però, el Madrid és el Madrid, el de sempre, amb el que els àrbitres han sigut més tolerants. És per això que assistir a un partit, com el d’anit, en el que els homes del senyor Pérez, Florentino, eixen de Mestalla capcots i avergonyits, és tota una experiència futbolística.
Doncs això és el que vam viure ahir, i per això els somriures de satisfacció s’apreciaven als rostres de tots els que eixien tranquil·la i ordenadament de l’estadi. A més, cridava l’atenció la quantitat de gent que baixava les escales consultant el telèfon mòbil. Què miraven? Doncs la classificació i el calendari de partits que resta; repassant el nombre de punts del València i dels altres equips que somnien per la quarta plaça, i avaluant el que li queda a tots ells per a completar la temporada.
El València augmentava anit a disset el nombre de partits que acumula sense conèixer la derrota, la qual cosa és un record més que destacable. Després d’una primera meitat de la temporada poc encertada, el València arriba a la recta final com a finalista de Copa, en quarts de final de la EUEFA League i amb la Champions a un punt. Dissabte passat els de Marcelino van imposar-se al Sevilla [un altre plaer], i anit al Madrid; dues victòries i sis punts en quatre dies. Quasi res.
La d’anit va ser més que merescuda i pogué ser més contundent en el marcador, que no reflecteix el que va ser la partida.
La primera mitja hora va ser d’intercanvi de colps, però amb els dos equips mesurant a l’altre, sospesant-lo. Però, a partir d’eixe minut, el mariscal Parejo va donar l’ordre d’atacar a mata-degolla.
Van començar a produir-se ocasions i en una de les primeres Guedes va oferir-li una paret a Soler que entrava pel centre. El portuguès va entrar amb determinació i va rebre la pilota del seu company. La controlà i va disparar amb rosca, ajustada al pal dret de Navas. Mestalla va aixecar-se com un automatisme, aplaudint amb força els seus jugadors.
Arran del gol, els blanc i negres van convertir-se en una galerna per als de Zidane. Soler i Wass per la dreta, Guedes i Gayà per l’esquerra, Kondogbia i Parejo manant pel centre, Rodrigo i Gameiro amenaçadors davant. I darrere, els dos centrals, Diakhaby i Garay, mantenint a l’equip i protegint amb molt d’encert la porta de Neto.
Van succeir-se els atacs sobre la porteria de Keylor Navas, i Soler, Rodrigo, Gameiro i el propi Parejo van tindre oportunitats d’ampliar la diferència en el marcador, però no van saber materialitzar-les. Ens vam anar al descans amb l’1 a zero.
En la segona part, contràriament al que havia passat a Sevilla, el València no es va tancar arrere. Va cedir un poc de terreny, sí, però va respondre a la pressió del Madrid amb uns contra colps vertiginosos, encara que sense èxit.
Marcelino va fer entrar a Cheryshev per Guedes i a Ferran Torres per Carlos Soler i poc després, un córner servit per Parejo va ser rematat de manera potent i impecable per Ezequiel Garay, aprofitant un error en la marca de Casemiro. Va entrar Santi Mina per Gameiro ja en la recta final, i quan el temps ja havia arribat al minut 90 Benzema va marcar aprofitant que Kondogbia li va perdre la marca. Un 2-1 que podria donar la impressió d’un partit equilibrat quant al joc i les ocasions. No va ser així.
Anit el València va ser molt superior al Reial Madrid, per joc i per ocasions. La Curva Nord, que no va animar durant la primera part, exhibint una actitud infantil que li va ser recriminada per Mestalla, va poder veure com el València compta amb milers d’aficionats que animen el seu equip, que ells no són imprescindibles.
Ara, a continuar xafant fort. Dissabte a Vallecas, a aprofitar que el Rayo viu hores molt baixes, angoixat en llocs de descens. I dimecres vinent, un viatge curt a Vila-real, a veure de treure els groguets de la competició europea. Ara, amb aquest València, tot és possible.
Link al vídeo del partit
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada