Començà el Rayo nerviós, defecte propi de la posició que ocupa a la taula classificatòria. Gràcies a això, el València enllaçà un parell de recuperacions al camp rival derivades d'errors causats per la pressió dels atacants. Ara bé, Ferran Torres, que ahir ocupà el lloc de Soler, va errar dues ocasions ben clares, les dues úniques que va tindre el València en tota la primera part, a banda del penal que va llançar i fallar Parejo.
A poc a poc, el Rayo va fer-se fort en la seua identitat, va anar adquirint seguretat en l'únic que té clar: eixir amb el baló jugat des de darrere, passe el que passe. El València no aconseguia fer una jugada en condicions, però no donava la impressió que ni els jugadors ni el míster estaven massa preocupats. Devien pensar que la victòria estava bastant clara, no sense motiu, perquè la dinàmica dels dos equips era inversa i perquè el València havia necessitat ben poc per marcar en les últimes jornades.
Cap a la meitat de la primera part, Rodrigo va forçar un penal molt, molt rigorós, però Parejo el va llançar com si no tingués massa ganes de marcar-lo, i Alberto, porter local, va aturar el baló sense massa dificultat. Poc després, Diakhaby, imperial contra el Reial Madrid i horrible ahir, va iniciar la jugada de l'esperpent. En una eixida fàcil prop de l'àrea de Neto, el jove central perdé el baló davant Embarba, que va centrar ras entre un Paulista que semblà confiar que Raúl De Tomás (R.D.T., per als fans de Cristiano Ronaldo) el marcaria a ell (i no a l'inrevés) i el porter, que va veure passar el baló a un metre. El davanter de les inicials marcà a plaer.
No va haver massa canvi en la marxa del partit, potser per eixa aura d'invencibilitat del València. "Ja marcaran en algun rebuig!", pensàvem. Però les coses anaren a pitjor. Els de la ciutat del Túria tingueren un encert en les passades més propi d'un equip de pre adolescents de pati de col·legi, quan alhora es juguen tres partits a la mateixa pista. No hi havia manera de veure una jugada trenada, un regat que donara avantatge, un remat perillós.
Entraren Gameiro i Guedes per Rodrigo i Ferran, canvis només explicables si Marcelino pensava en l'Europa League, perquè el rendiment de Mina i Cheryshev (els altres potencials substituïts) estava siguent molt, molt baix. Tanmateix, Gameiro va combinar amb Parejo i el de Coslada va tenir l'ocasió més clara de la segona part amb un remat que aturà el porter, i Guedes xutà al minut següent de forma tan potent com centrada.
A partir d'eixe moment, poca cosa. Un parell de controls horribles d'un Paulista també irreconeixible van permetre sengles ocasions del Rayo, i una llarga llista de passades errades del València ens van exhaurir l'escassa paciència que encara conservàvem. Ni tan sols Marcelino va estar a l'altura, donat que, al minut 80, va canviar Roncaglia per Wass. Eixe va ser l'"all in" de l'asturià: canviar a un lateral dret defensiu per un altre una mica més ofensiu (que, en la nostra opinió, hauria d'haver jugat des de l'inici), segurament per por a que li feren un segon gol (?) que acabà arribant de la forma més dolorosa. Mario Suárez, el migcampista que deixà a Mestalla un gust més agre que agredolç, rematà davant l'oposició del mateix Wass, que, ironies del destí, té menys habilitats quan defensa còrners que Roncaglia.
Els dos minuts finals van ser innecessaris. El partit acabà i els valencianistes ens vam quedar de pasta de moniato, com vam passar la major part dels noranta minuts d'un dels pitjors partits que recordem. Un desastre, un despropòsit continuat, noranta minuts impropis d'un equip que vol jugar la Champions League l'any que ve. Només ens quedà creuar els dits per tal que els competidors perden, i esperar que tots els errors, tots els símptomes desastrosos vistos al partit de Vallecas no els tornem a veure en el que queda de curs. F. A.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada