El València destrossa el Vila-real en tres minuts de vertigen.

Foto Superdeporte

Els de Mestalla i els groguets van enfrontar-se anit en un partit que tenia objectius distints per als dos equips. Mentre que el València somnia amb entrar en Champions en la Lliga o assolir aquesta meta al temps que afegeix una nova copa europea a la seua sala de trofeus, els de la Plana volien oxigenar-se, respirar i guanyar seguretat i confiança per afrontar el darrer tram d’una Lliga que els hi està resultant un malson.

En tres minuts finals que van ser una autèntica bogeria futbolística, els del Cap i casal van quasi sentenciar l’eliminatòria, van reforçar la seua auto estima i van deixar els de la ceràmica a la vora de la depressió. El resultat no reflecteix el que vam veure sobre el terreny de joc, però ja sabem que el futbol no és una competició en la que el resultat confirme la qualitat del joc desplegat pels equips contendents.

Mentre que el València va arrancar amb el desig d’aprofitar-se de la tremolor de cames que, segur, havien de patir els de groc, aquests van saber recuperar-se del colp que va significar que els de Marcelino es posaren per davant en el marcador quan Guedes va esmenar l’error de Parejo en llançar un penalty que el porter del Vila-real, Andrés, havia endevinat.

Efectivament. Els xicots de Javi Calleja van respondre al gol del València amb orgull i bon joc, amb un magnífic Santi Cazorla al timó. Van recuperar-se i, a poc a poc, van empentar el València cap a la seua àrea. Iborra va disputar-se un baló amb Garay com és de manual que es lluiten eixes pilotes dins l’àrea entre dos homes poderosos físicament, i l’àrbitre anglés va xiular una massa rigorosa pena màxima contra Neto Murara. La va executar Cazorla, magníficament, i el brasiler no va poder fer res per aturar la pilota. L’empat va pujar al marcador.

Des d’aleshores van vindre els pitjors minuts dels de Marcelino. La banda dreta del València no funcionava, i ni Roncaglia ni Ferran van tindre la seua nit. Wass i Parejo no aconseguien controlar el centre del camp, Guedes havia quasi desaparegut, i de Rodrigo i de Gameiro a penes teníem notícies. El València patia dificultats més que serioses per a travessar la ratlla del mig camp dels groguets, i aleshores va ser quan Neto va haver de guanyar-se el jornal a base de bé.

Per la dreta els de la Plana tenien en Samu Chukwueze esplèndid, ràpid i potent, que va estar a punt de posar per davant el seu equip en dues o tres ocasions clares. El porter brasiler va evitar-ho.

En arribar la fase final de la partida, cap al minut setanta cinc, la situació va començar a canviar de manera insospitada. Va fer la impressió que, o bé el Vila-real patia la fatiga de Cazorla, o bé el València havia decidit avançar les línies vint metres, estirar-se i tractar d’evitar que els groguets pogueren avançar-se al marcador.

Semblava, fins i tot, que els dos equips acceptaven tàcitament que el combat es decidirà a Mestalla, que l’empat ja els venia bé als dos. Doncs no.

Marcelino havia mogut la banqueta amb encert. Havia canviat la banda dreta: Piccini havia substituït Roncaglia, Coquelin havia entrat per Ferran per situar-se al centre, i Wass va passar a jugar per davant de Piccini. A més, va entrar Cheryshev per a ocupar el lloc de Guedes, mentre que Gameiro era rellevat pel portuguès que passava a jugar per darrere de Rodrigo. I els canvis van funcionar. I tant que van funcionar.

El València va llançar-se a atacar amb fe, mentre que el Vila-real reculava sense remei i sols aspirava a resistir tot esperant el xiulit de l’àrbitre. Era el minut noranta i el València va fer dues contres de gran categoria internacional. En la primera, una obertura de Parejo a Gayà va permetre que el de Pedreguer posara una gran pilota a Wass que el danés va empalmar amb un tir creuat i potent, que va entrar en la meta d’Andrés i va posar l’1-2 al marcador.

Van treure de mig camp els groguets, atordits i espantats, quan el València va recuperar de nou la pilota. Rodrigo va obrir a l’esquerra per a Cheryshev; el rus va esprintar trenta metres amb el baló als peus, va servir-li un passe perfecte a Guedes, col·locant el baló entre Andrés i el central, i el portuguès no desaprofità l’ocasió. Era l’1-3 que, quasi, sentència l’eliminatòria.

Un resultat injust? Això preguntaven els periodistes a tots els que van ser entrevistats després el partit. Justícia en el futbol? No n’hi ha cap altra que la victòria és per a l’equip que marca més gols. I ahir, a l’Estadi de la Ceràmica de Vila-real, el València va fer tres gols i els groguets només un. Això és tot.

Dijous vinent, a Mestalla, tindrem el segon lliurament del duel. Ara per ara el València és el favorit per a superar l’eliminatòria, però que ningú es confie. Els groguets no vindran a passejar-se, i són un gran equip tot i el que diga la classificació de la Lliga.