El València sumà una victòria còmoda front a un Llevant que s'està complicant la vida més del que als valencianistes (almenys, la majoria dels qui ahir vam anar a Mestalla) ens agradaria. Un Guedes que va recordar al de les seues millors èpoques i un Santi Mina afortunat en el remat com feia temps que no ho estava van ser més que suficients per batre un Llevant voluntariós però inofensiu, que només va tenir esperances durant dos minuts: entre l'inici i el primer gol de Mina, i entre l'autogol de Soler i el segon gol del València, obra de Guedes.
El Llevant va haver d'enfrontar un partit complicat, que se li posà més complicat encara al minut 2, quan Mina rematà una centrada de Guedes. El portugués i Parejo van fer un parell de jugades com eixa, a l'eixida d'un còrner, i van tenir més èxit que de costum. El cas és que el gol va donar al València una tranquil·litat que no va tenir diumenge passat a Vallecas, per exemple.
Els granotes tocaven i tocaven, tenien un mig del camp més present que els valencianistes, però, tret d'un remat de Roger que aturà Neto, el seu bagatge ofensiu va ser decebedor. El València tenia el problema contrari: o eixia amb vertigen buscant Guedes, Cheryshev, Soler o Mina, o regalava el baló. Hi hagué uns minuts d'impaciència, perquè les pèrdues eren massa freqüents, però les ocasions van anar arribant, i si al descans s'arribà amb 1-0 va ser més per sort del Llevant que per una altra cosa.
Als pocs minuts d'iniciar-se la segona part, però, un còrner aparentment inofensiu va acabar a la xarxa de Neto quan Soler, que no va saber preveure que el baló li cauria a ell, va rebutjar defectuosament en la direcció errònia. Foren segons d'incertesa, però segons, ni tan sols minuts. Perquè 90 segons després, el mateix Soler va combinar amb Guedes perquè aquest creuara un baló des de dins l'àrea al segon pal. Andrés Fernández no va saber aturar-lo, i a Mestalla respiràrem tranquils. Mes tranquils ens quedàrem quan Mina aprofità un remat al pal de Soler, que acabà de compensar el seu auto-gol, i va fer el tercer gol a porta buida.
A partir d'eixe moment, el partit va caure una mica en la irrellevància. Abandonaren el camp Parejo i Guedes entre sengles homenatges unànims de Mestalla, i entraren Gameiro i l'esperat Kang In Lee. Entre tots van fer uns quants contracolps infructuosos, un parell de combinacions encertades que no crearen massa perill. Però res de l'altre món. El moment desagradable va arribar quan part de la grada, impulsats per la Curva Nord, van començar a recitar càntics contra el Llevant. En un principi eren de mal gust, apelacions ofensius als seguidors del Llevant, però la cosa anà in crescendo i la "benvolguda" grada d'animació va acabar desitjant el descens dels blaugranes. La major part de Mestalla s'oposa, i fins i tot Parejo, quan encara estava al camp, va haver d'ordenar que pararen.
Va ser un detall desagradable, l'únic, junt amb la lesió de Piccini (qui va deixar el seu lloc en la primera part a Coquelin, amb la qual cosa Wass passà al lateral dret -i millorà les seues prestacions-), que embrutà un triomf còmode, un partit tranquil, excepte eixos dos minuts dels 95 que es jugaren. Esperem que els desitjos d'eixa minoria no es facen realitat i la temporada propera també puguem gaudir del derbi valencià. F.A.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada