Un partit sense més història que la pluja inclement sobre Mestalla.

Foto Superdeporte

El València havia deixat sentenciada l’eliminatòria a l’Estadi de la Ceràmica, però calia la confirmació, que en el futbol de tant en tant passen coses estranyes. Doncs bé, en aquesta ocasió es va acomplir el guió previst i els blanc i negres confirmaren allò previst, i seran els qui es veuran les cares amb l’Arsenal d’Unai Emery en la lluita per jugar la final de l’Europa League. 

S’ha de dir que el València compta amb una afició què, cosa sabuda, és fidel i lleial amb el seu equip com poques. S’ha de dir perquè la nit d’ahir era de les de quedar-se a casa i veure el partit per la televisió, sense exposar-se a la pluja valenciana –aquella pluja que no sap ploure, com cantava Raimon- que va caure sense treva abans, durant i després del partit.

La primera part ja va ser difícil per a tants milers d’aficionats que estan a descobert a Mestalla, però des del descans el vent va canviar i especialment a la grada de la mar, la que dóna a l’Avinguda d’Aragó, la pluja va provocar l’abandó dels seients a molta gent que va arribar a casa com la Moma, xopats de dalt a baix.

El partit va donar poc de sí. Els de la Plana volien caure amb dignitat, com és lògic, però no podien amagar que el seu pensament està en els sis partits que els resten per a finalitzar la temporada. Fer tres gols a Mestalla i no rebre cap en contra semblava missió impossible, però els groguets tenen el seu orgull com és normal. En qualsevol cas, que Javi Calleja es deixara a Santi Cazorla a casa i a Samu Chukwueze a la banqueta no podia ser interpretat més que com la confessió de que el compromís de veritat serà el que els enfrontarà al Leganés en el cap de setmana.

Si la cosa semblava vista per a sentència, el gol de Lato va ser el segell que li faltava. Després d’un primer avís per la dreta de Ferran, Guedes va entrar per l’esquerra, li furtà la cartera al seu marcador i li posà una pilota al de La Pobla de Vallbona que havia entrat pel carril del vuit com una moto. El jove lateral empalmà el baló segons venia i va batre el porter groguet.

Paterna continua sent una escola de la que ixen excel·lents laterals esquerres [sols esquerres, per què serà?], i Lato va combinar estupendament amb Guedes, qui va trobant-se millor cada partit que juga. Tots dos van ser un mal de cap persistent per a la defensa dels de Calleja.

A penes s’havien jugat onze minuts i el gol del València barrava ja definitivament qualsevol esperança que el més optimista dels aficionats groguets poguera tindre.

Després del descans, Marcelino va fer alguns canvis. Va treure Carlos Soler, va entrar Paulista, mentre Roncaglia passava al lateral dret i Wass anava al centre. Calleja, al seu tomb va fer entrar Samu Chukwueze per Dani Raba i això revitalitzà l’atac groguet, però sense conseqüències per al marcador.

Sí que la va tindre, però, una falta directa sobre la porteria d’Andrés Fernández. Va llançar-la Dani Parejo, el baló va colpejar en l’esquena de Funes Mori i va canviar completament la trajectòria sense que el porter poguera fer res per evitar-ho. El 2-0 posava l’eliminatòria en un rotund 5-1 a favor dels de casa, i la pluja era l’única cosa que preocupava als milers de valents i valentes que anit s’havien aplegat a Mestalla per fer costat al seu equip, en compte de quedar-se a casa davant el televisor.

Marcelino va fer entrar Coquelin per donar descans a Parejo, i l’àrbitre escocès va tindre la poca gràcia de treure-li una targeta groga absurda, per una mà involuntària a una pilota que l’havia colpejat primer a la cuixa. Es perdrà el primer partit amb l’Arsenal, el proper 2 de maig a Londres. Molt mala sort, la del francès. La del francès i la del València, que amb la baixa de Kondogbia necessita Coquelin de forma clara. Hauran de pegar-li, Marcelino i els seus ajudants, unes quantes voltes a l’alineació que trauran davant l’equip d’Emery.

El temps passava lentament sota la pluja sense misericòrdia. Va eixir Kang In Lee, cosa que la grada va agrair, ara que se’n va a Corea amb la seua selecció; però, la nit no estava per a cap altra cosa que arribar al minut 90 i anar-se’n tots de Mestalla: els jugadors a la dutxa i els aficionats a casa, a eixugar-se, a fer-se un got de llet calenta i a recuperar-se de l’esforç; els uns i els altres.