Ho tenia tot el partit d’ahir a Mestalla per a viure’l amb emoció redoblada. La vespra de la data del centenari del Club, dia gran de falles, un enemic que s’ha convertit en molt antipàtic i desagradable per a l’afició valencianista i, finalment, la possibilitat d’acostar-se a la quarta plaça de la classificació. Doncs no vam poder festejar la cita amb una victòria. I no va ser perquè els de Marcelino no ho van intentar, especialment en la segona part.
Si la partida va acabar amb un empat sense gols va ser perquè el Getafe, que dirigeix eixe home repentinat i estirat que és Bordalás, és un bon equip. És sòlid i disciplinat i, quan cal, és agressiu, fins i tot massa; també és un equip molt murri, que sap jugar i no deixar jugar. Sap jugar vorejant el reglament, i sap perdre temps, caldejar els ànims de la grada contrària, marejar l’àrbitre amb les protestes. En resum, un equip que coneix i fa servir totes les estratagemes sabudes i conegudes per parar un partit o per dur-lo a un terreny enterbolit en el que se sent confortable.
L’afició de Mestalla li té presa la mida a alguns dels seus homes, especialment l’uruguaià Damián Suárez; un home dur, que sap vorejar el joc violent i posar cara d’angelet sorprès quan l’àrbitre el reprèn o li xiula una falta; no diguem si li treu una targeta. Suàrez és un xicot que no hauria d’acabar mai un partit. El del xiulet ahir va ser el murcià Sánchez Martínez, que va cometre suficients errors com per a anotar el seu nom i, a més, en el balanç final va perjudicar notablement el València. És un d’aquells àrbitres que acompanya els seus errors d’una gestualitat xulesca, que encrespa Mestalla. Ahir, l’afició local li va dedicar el tradicional “burro, burro, burro” en diverses ocasions durant la partida.
Va eixir el València amb Jaume sota els pals, per una lumbàlgia de Neto, i el d’Almenara va estar sobri i eficaç en el parell d’ocasions en les que es van necessitar els seus serveis. Una defensa ja coneguda, que patia les absències obligades de Garay i Roncaglia, amb Piccini i Gayà pels laterals i Paulista i Diakhaby pel centre.
El Getafe compta amb dos homes perillosos en atac: Mata i Molina, que ahir tornaren a demostrar-ho, però la rereguarda del València, tot i amb algunes indecisions de Diakhaby, els va nugar curt. Les accions ofensives de Gayà van ser notables, reforçant els motius de Luis Enrique de convocar-lo a la selecció.
Exactament igual que Parejo, gran capità de l’equip, qui juga i fa jugar tota la seua esquadra. Acompanyat per Coquelin, amb Ferran per la dreta i Guedes per l’esquerra, van mantindré un combat dur pel control del centre del camp i per abastir els dos puntes: Gameiro i Rodrigo. Ningú d’ells, però, va ser capaç de batre la porteria dels madrilenys.
El VAR va rectificar la concessió d’un gol dels blanc i negres, obra de Guedes, per un fora de joc posicional de Gameiro. Va ser una pena, perquè obrir la llanda getafense no és fàcil i, d’haver pujat eixe tant al marcador, la dinàmica del partit hauria estat una altra.
Marcelino va moure la banqueta. Entrà Cheryshev per Ferran, passant Guedes al carril dret i, després Mina per Gameiro, qui va semblar molestar-se pel canvi. El ben cert és que el francès, treballador com sempre, no estava imposant-se a Djené, així que resultava lògic que Marcelino intentarà que Santi Mina, batallador com és, i entrant fresc al terreny de joc, tingués més èxit.
No va poder ser. Els de Bordalàs, que havien estat parsimoniosos des del primer minut, ens regalaren un rosari d’interrupcions, faltes, simulació de lesions, protestes, pèrdues de temps en les tretes de porteria, de banda o de corner... En fi, tota la col·lecció de murrieries del seu repertori, que és ampli.
Encara els cou als de Getafe l’eliminació èpica de la Copa, i als xotos no se’ls oblida que la darrera derrota del València va ser, precisament a l’Alfonso Pérez. Ahir no va ser possible retallar la diferència de punts que hauria acostat el València a Champions, però no tot està perdut: el proper partit, una mena de final, serà a Sevilla; un equip i un camp particularment hostil per al València i per al valencianisme. Després, rebrem el Madrid a Mestalla, el de Zidane, que ha rebut l’ordre de pal·liar el regust amarg de la seua afició pel desastre de temporada que han fet. Tant de bo siga capaç el València de fer-los ben agra la nit.
Link al vídeo del partit
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada