Podria ser que el millor València de la temporada arribara en el moment més oportú? Eixa és la pregunta amb què molts seguidors de l'equip del rat penat vam eixir de Mestalla després d'una victòria ben important front a l'Athletic de Bilbao. Va ser una victòria treballada i costosa, i no va estar exempta d'un cert patiment, però va ser tan merescuda com les que podria haver aconseguit en els tres últims empats a la Lliga.
Marcelino va fer rotacions respecte a les semifinals de Copa, i pràcticament només va mantenir a Gayà, a Parejo i a Rodrigo, tres peces essencials per a l'asturià. També va estar Roncaglia a la defensa, i és que a l'argentí se li pot confiar el central dret, el lateral esquerre o la seguretat de sa casa, perquè dóna unes garanties que són difícils d'igualar. I potser siga eixa, precisament, la clau de tot: que molts jugadors, fins i tot alguns no massa habituals, estan aportant molt a l'equip quan entren en l'onze.
Ferran està bé, Kondogbia està bé, Wass està bé, Diakhabi està bé... No és que contra l'Athletic el joc del València fora una simfonia perfecta, però va ser bonic de veure i, com altres dies, va ser millor que el del rival en quasi tots els aspectes. Segur que la victòria també merescuda (no tan clarament, és cert) contra el Betis va proporcionar un plus de confiança que, esperem, continue en els següents partits.
Els blanc i negres van dominar el mig del camp, van saber tocar i van tenir molta profunditat per les bandes, on les combinacions entre extrems i laterals van acabar, en molts casos, amb centrades ben perilloses des de la línia de fons (en ocasions, des de prop de l'àrea, cosa que augmentava el perill creat) que la defensa basca va saber rebutjar. Algun cop, el rebuig va estar a punt de batre Iago Herrerín, però la sort, una vegada més, no va somriure al València.
Entre els minuts 30 i 40, aproximadament, l'Athletic va gaudir d'uns minuts en què els locals no encertaven a combinar ni a rebutjar com calia els balons, però no van crear una sensació de perill significativa. L'inefable Raúl Garcia es va dedicar més a conrear la fama de jugador agressiu i desagradable que té a Mestalla, i Williams va estar prou espés, molt ben vigilat per la defensa. Les combinacions laterals també van acabar en centrades, però van ser sempre menys perilloses que les dels Gayà, Cherishev, Wass i Ferran.
Rodrigo va recordar a un dels millors de la temporada. No perquè fera un molt bon partit (que el va fer), sinó perquè va aparèixer per molts llocs, per ambdues bandes, i sobretot entre línies, per rebre, córrer i combinar. D'una gran combinació amb Santi Mina nasqué el gol, un dels millors de la temporada i un dels millors de la carrera de Rodrigo: una passada alta a la frontal, el gallec li la tornà de cap i, sense caure, l'engaltà amb la cama dreta al pal esquerre. Un gol impressionant que va fer esclatar Mestalla.
L'Athletic va fer canvis, intentà clavar mà als de Marcelino, però la defensa no ho va permetre. En canvi, els contracolps estigueren a punt de confirmar la victòria ben prompte, però errors en l'última passada (Cherishev no va estar massa fi) o de punteria en els xuts (Gameiro, substitut de Mina, va estar a punt de marcar un gran gol a passada directa de Neto) ho van impedir.
Entraren Guedes i Soler i, la veritat, la qualitat de l'equip no millorà massa. Al primer se'l va veure una mica indolent, només compromés quan es tractava d'atacar, i no tant quan calia pressionar per forçar l'error del rival. Al segon se'l va veure massa accelerat i amb poca confiança, va fer alguna falta innecessària i va perdre un parell de balons inoportuns. Un bon Cherishev ho compensà recuperant uns quants balons que serviren, també, per fer oblidar que en atac no tenia l'inspiració que calia.
Quan esperàvem que el quart àrbitre mostrara el cartell dels minuts d'afegit, el mateix Soler va aprofitar una obertura de Guedes en un contracolp per posar un baló que Gameiro va saber col·locar al pal on havia entrat el primer gol, però més baix. El segon gol va permetre que els cinc minuts d'afegit foren de diversió, i no de patiment. En eixos cinc minuts vam veure detalls poc determinants però significatius, com la carrera per recuperar un baló per part de Parejo al minut 93, quan ja estava tot decidit.
Una victòria important, per fi a la Lliga, que esperem que siga un nou baló de confiança. L'equip pot continuar creixent, i si Marcelino aconseguix que tots se senten part del grup, que tots tinguen seguretat i fe en si mateixos, no és inversemblant revertir la dinàmica d'empats de les últimes jornades. Enllaçar unes quantes victòries pot acostar l'equip on vol estar, i els partits d'Europa League poden proporcionar una il·lusió extra, a més de la de la final de Copa, que no esperàvem. Després de tot, pot acabar sent un bon any del centenari. F.A.
Link al vídeo del partit
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada