25 de maig: una cita emocionant a Sevilla per a celebrar els 100 anys.

Foto Superdeporte

Va ser una d’aquelles nits que Mestalla regala, de tant en tant, en comptades ocasions, a la patidora afició valencianista. Des de molt abans de l’hora d’inici, a les rodalies del l’Avinguda de Suècia ja era evident que anàvem a viure un partit especial. No era sols per la presència alegre dels aficionats bètics, amb les seues samarretes amb els colors d’Andalusia, seguidors fidels i incondicionals d’un club simpàtic com el Betis, que cau bé a tothom, i no com els seus veïns del Sevilla. Per cert, una prova d’això: en finalitzar el partit, quan els jugadors de Setien van acostar-se a la grada alta on estaven els seus sorollosos aficionats, l’afició del València va aplaudir-los de valent, inclús corejant el Betis-Betis-Betis. Impossible que això hagués passat amb el Sevilla. Efectivament, ¡musho Beti é!

Que la nit era especial ho havien comprés els milers d’aficionats que van rebre l’equip a la seua arribada, els mateixos i molts altres arribats directament al camp que van fer el tifo i van donar suport incondicional inclús des d’abans que els jugadors estigueren al túnel de vestidors. Era una nit de nervis, tensa i animada, d’il·lusió i esperança, una nit de futbol de les que vivim en les ocasions especials.

Després del tifó un minut de gran emoció: tots, jugadors i aficionats van retre homenatge a la figura del llegendari Waldo Machado, l’inoblidable golejador brasiler que va deixar la seua empenta fa mig segle, mort aquesta setmana. El públic va dedicar-li una ovació que va durar tot el minut que va determinar l’àrbitre. Sols faltava jugar al futbol i guanyar l’eliminatòria, i així la nit seria redona.

El Betis havia de marcar, necessitava guanyar o, si més no, empatar a més de dos gols. Ells van eixir també amb nervis, com tots, però dirigits per Joaquín i Canales, aviat van amenaçar la porta de Jaume Doménech. El primer al minut 8 i el segon al 20 posaren a prova el d’Almenara, qui va resoldre l’exigència amb seguretat. Va ser un dels pilars de l’equip, especialment en els minuts en els que els andalusos van empentar amb més perill. Jesé, Mandi i Joaquín hauran somniat amb Jaume, però no sols amb ell; també amb una defensa valenciana que va jugar a gran nivell: imperial Facundo Roncaglia (suplent al Celta, de veritat?), i magnífic Gayà. Paulista i Piccini no es quedaren arrere, i va ser l’italià, amb algunes exhibicions de força en atac, el qui va posar la pilota a Gameiro que aquest cediria a Rodrigo per a que marcara un gol que val una final.

No era fàcil entendre què volia el Betis de Setien. Molta possessió de baló, però bona part d’ella absolutament banal. El València els deixava jugar, conscients que eren els verd i blancs els que havien de dur la iniciativa. Ja ho havia dit Marcelino, calia jugar amb cap i cor, però per eixe ordre. Els de Mestalla tancaven línies i es fortificaven en el seu camp, amb l’habitual 4-4-2 clarament dibuixat sobre la gespa.

Basculava la defensa, es tancava el centre del camp, i els davanters ajudaven a tancar les línies de passe dels bètics. Canales i Joaquín movien l’equip andalús; ells fan jugar els seus companys i són un autèntic perill quan combinen tots dos. Però, la nit era propicia per als valencians.

Piccini desbordà Bartra, va servir a Gameiro i aquest va cedir a Rodrigo, habilitat perquè Mandi s’havia quedat penjat junt a la porteria: GOOOOOL, GOOOOOl, GOOOOOL, va cantar Mestalla entre abraçades, bufandes a l’aire i una emoció que es palpava en l’ambient. Un gol que valia una final.

Doncs sí. La tensió va estar present la resta del segon temps, però cada minut que passava era més fàcil entendre que els andalusos tenien que escalar el mur de fer-li dos gols al València per a aconseguir la victòria. Van avançar línies, i els de Marcelino a punt van estar de donar-los la puntilla. Piccini, Gameiro i Soler van fallar tres ocasions clares, de superioritat absoluta en atac, però van fallar. Tot amb tot, el temps jugava a favor.

La grada d’aficionats bètics va anar refredant-se, conscients que l’eliminatòria –tret de miracle- estava decidida. L’afició merengue, al contrari, cada minut era més conscient que la victòria estava a tocar de dits. I així va ser. El del xiulet va assenyalar que el temps de joc havia acabat i allò va ser la repera.

Abraçades, càntics i emocions desbordades. Illa, Illa, Illa, ens anem a Sevilla!!! Cantava la grada, i els jugadors feren la volta al camp, rebent l’ovació d’un públic fidel que ha patit molt a Mestalla aquesta temporada. Va ser eixa afició la que va exigir al Club que no abandonés la Copa, que calia lluitar-la, i la recompensa va arribar anit, al tomb de les onze: el 25 de maig el València té una cita a Sevilla!

Cert que no és com la de 2008 amb el Getafe, sinó que és amb el Barça de Messi, però somniar és debades. I no n’hi ha un somni més poderós que el de creure en les victòries difícils front a adversaris potents, com és l’equip català. No serà fàcil dur la Copa a Mestalla, però tampoc és impossible. Anirem a per ella!

Link al vídeo del partit