Messi va evitar la victòria d'un renascut València al Camp Nou.

El València ha tornat a competir en aquesta temporada del Centenari. Després de mesos de semi paràlisi a les cames i al cap, darrere de tant d’empat i de tanta dificultat per a materialitzar les ocasions davant la porteria contrària, sembla que la crisi de joc, la crisi de confiança i la sequera de gols ha finalitzat. L’equip de Marcelino torna a ser reconegut, projecta una imatge d’esquadra seriosa, eficaç, solidària i potent. Que li ho pregunten als aficionats del Barça, que ahir al Camp Nou van veure patir de valent els de Valverde per a rescatar un dels tres punts en disputa.

Els de Valverde van rescatar un punt? Doncs sí i no. Messi és el millor jugador del món, el més decisiu, el més desequilibrant, el més efectiu; eixe xicot va ser, realment, el qui va aconseguir igualar el marcador. Que ningú entenga demèrit envers el Barça per les nostres paraules. No, no, que quede clar, el Barça és un equip magnífic, potent i guanyador. El que passa és que eixe equip envejable és un orfeó que acompanya un tenor superb, un solista extraordinari. Lionel Messi fa jugar al Barça, potencia el Barça, fins al punt que si ell no està al camp els blaugranes són un gran equip però... I si l’argentí apareix com en ell és habitual, és quasi impossible parar-los. Ahir, sense anar més lluny, el Barça baixa bastant punts d’intensitat ofensiva, de seguretat i de capacitat amenaçadora, quan Messi va acusar molèsties a la cuixa de la seua cama esquerra.

Ahir vam veure un gran València. Sobre tot la primera part, quan va posar-se 0-2 al marcador. Un València que va reviscolar en eliminar l’Sporting de Gijón, que vèncer el Celta a Balaidos, que va punxar a Getafe, que va guanyar el Vila-real a Mestalla i eliminar els blaus getafenses en la tornada de l’eliminatòria de Copa en una nit inolvidable a l’Avinguda de Suècia.

És cert que el València ha quallat molts bons partits i resultats al Camp Nou –i alguna desfeta horrorosa, que tot s’ha de dir- però ahir va ser una de les bones de veritat. La segona part va ser patida i treballada, després que ens anàrem al descans quan Messi ja havia retallat distàncies, i va entrar eixe soci de l’argentí al que coneguem ben bé: Jordi Alba.

En la primera part, un València sòlid en defensa, amb Neto segur sota els pals, i la parella Garay i Paulista al seu millor nivell, el centre del camp estava dirigit per un Parejo espectacular. Davant, eixos homes dels que venim esperant-ho tot el que portem de temporada: Gameiro i Rodrigo, ben secundats per Cheryshev per un costat i un notable Wass per l’altre.

L’arrancada del partit va ser espectacular, i el València va comprovar que gran porter és Ter Stegen. Tot i això, l’alemany no va poder evitar que, en una cavalcada poderosa de Rodrigo, que a alguns ens va recordar les del Piojo López, cedira en profunditat a un reviscolat Gameiro que va batre d’un dispar potent la porta dels catalans. Una internada posterior del danés Wass va provocar un penalty per una acció innecessària de Sergi Roberto, i Parejo va llançar-lo de manera tan magistral com a imparable. 0-2 al marcador, i molts valencianistes fregant-se els ulls en comprovar que el seu equip tutejava descaradament el totpoderós Barça a casa seua.

Clar que a Messi no pots donar-li ni l’hora que et demane. Lato va arribar tard a una pilota controlada pel lateral Semedo i l’àrbite va xiular penalty. L’argentí no va donar cap oportunitat a Neto; l’enganyà absolutament i marcà sense despentinar-se. El Barça estava de nou al partit, i amenaçava la victòria desitjada dels de Mestalla.

L’entrada de Jordi Alba després del descans va generar els nervis habituals, atesa la parella de matadors que forma amb Messi. Amb ell al camp, el Barça va ser el Barça que recorda aquella boa constrictor que és capaç d’empassar-se un cocodril sense massa esforç. Messi va ordenar que tots a l’atac, i el seu equip comença a jugar, tal i com hem vist tantes vegades, com si foren la secció d’handbol. Basculant a un costat i altre, intentat filtrar pilotes al pivot, o obrint a les ales per a buscar els passes arrere. Això i, clar, els invents de Leo Messi, que és capaç, ell a soletes, de generar-se l’ocasió, l’espai per xutar i marcar. Així va ser. Des de la frontal de l’àrea va ajustar la pilota al pal dret de Neto que la va veure quan ja era tard.

Les molèsties de la cuixa de l’argentí van rebaixar la seua efectivitat. Marcelino va moure la banqueta i entraren Ferran, Kondogbia –una excel.lent notícia- i Santi Mina, que van acomplir amb la missió que el tècnic els havia assignat. El marcador ja no es va moure, i l’expedició valencianista se’n va tornar amb un punt a la butxaca i amb unes il.lusions i una confiança renovades.

El sorteig de les semifinals de la Copa va ser bondadós amb el València i amb el Betis. Cap dels dos volia veure-se-les ni amb el Barça ni amb el Madrid, als que tothom prefereix a la final. Dijous és la cita al Benito Villamarín, i allí el València té l’oportunitat de començar a llaurar-se un lloc en la final que es jugarà en eixe mateix estadi quan siga efectiva la primavera. A per ells, valents!

Link al vídeo del partit