El València deixa K.O. a l’antipàtic Getafe en tres minuts d'infart a Mestalla.

Foto levante-EMV 

Màgica, èpica, increïble, emocionant, reconfortant, reconciliadora, regeneradora, vitamínica..., són molts els adjectius que podríem posar-li a la nit que vam viure ahir al vell Mestalla. I és que, efectivament, el partit entre el València i el Getafe, el que obria la porta per a ser semifinalista de la Copa, va ser dels que –com s’ha dit sempre- fan afició. Segur que anit hi havia a les grades de l’estadi, o davant els aparells de televisió a casa, molts xiquets valencianistes que no havien viscut encara una d’aquelles alegries per a recordar que el València CF dóna a la seua gent de tant en tant. 

Després d’haver caigut per u a zero a l’Alfonso Pérez –un mal resultat sens dubte-, i de viure tota la setmana en la discussió sobre si Marcelino posaria tota la carn a la graella o reservaria part dels seus homes pensant en la classificació en la Lliga, la parròquia valencianista no sabia amb quina versió de l’equip anava a trobar-se. Sempre queda l’esperança, però també es de veres que mantindre-la exigia una dosi d’optimisme elevada.

Calia fer-li dos gols als madrilenys, i que ells no marcaren. A més, ens explicava la premsa esportiva, el Getafe és un equip al que pocs li han fet dos gols en la temporada, i cap equip li n’havia fet tres. Així què, els de Bordalás no podien marcar perquè llavors caldria fer-los tres gols; una gesta impensable. 

Doncs bé, la nit, desagradable i ventosa, va començar de la pitjor manera possible. En la primera jugada, encara no s’havia acomplit el primer minut, Jorge Molina, l’alcoià que ja havia fet el gol de Getafe, aprofità tres errors dels blanc i negres per a marcar. Dos defensors van destorbar-se entre ells, Paulista va perdre la marca de Molina, i Jaume, mal col·locat, va deixar un forat pel seu pal. Gol de Molina, d’un xut dur i intencionat. No havia passat un minut, i el marcador ja reflectia el pitjor resultat possible. Tots els plans, tot el guió que Marcelino tingués preparat per a superar l’eliminatòria, va saltar pels aires. Calien tres gols per a vèncer, i allò semblava una quimera quan l’àrbitre va xiular el descans. 

El Getafe va jugar com en eixe equip és habitual: amb duresa i amb totes les murrieries conegudes en el món del futbol. El lateral Damián Suárez va dur-se el premi a les dues coses: va colpejar i va fingir el que no està escrit. I els seus companys, començant pel porter Chichizola, van fer el possible i l’impossible, per tal que el joc no tingués continuïtat. Per aturar-lo, per perdre temps, per irritar els espectadors, i tot això amb el vist i plau de l’àrbitre. 

Tot amb tot, en l’intercanvi de colps entre els dos equips, la pilota anava i tornava d’una àrea a l’altra, i el mig del cap valencià no funcionava. Wass no trobava el lloc, i Parejo no era suficient per a mantindré el control. Tanmateix, els de Marcelino volien, encara que semblava que no podien. 

En la tornar dels vestidors, Santi mina marcà un gol magnífic, però la jugada havia començat amb un clar fora de joc de Soler que el VAR va tardar en confirmar. La que faltava. Semblava missió impossible treure endavant l’eliminatòria. 

Però, anit els déus del futbol estaven de part del València. I el primer que van fer va ser il·luminar Marcelino a l’hora dels canvis. Arran del primer, que va ser la substitució de Wass per Cheryshev en el minut 56, els esdeveniments van començar a precipitar-se. 

Soler passà al centre i Ferran a la dreta, i pocs minuts després Gayà va cedir al rus, que centrà des de l’esquerra i Rodrigo va aconseguir empatar al marcador. Poc després, Jaume va redimir-se en evitar un gol cantat dels madrilenys i Piccini va deixar lloc a Kang Inn lee, i el xicot coreà va revolucionar la banda dreta. La segona targeta groga i la conseqüent roja per al central Djene va facilitar les coses. 

Tot amb tot, el temps passava ràpid, els del Getafe seguien intentant no deixar jugar el València. Marcelino va fer entrar Gameiro en substitució de Soler i arribàrem al minut 90. Set minuts va afegir l’àrbitre, i fau llavors quan vingué la bogeria. Ja en el 92, un centre de Kang In, la va tocar Mina i la pilota va ser rematada per Rodrigo en boca de gol: 2-1. Un minut més tard, una jugada de Kang In i l’assistència de Gameiro va caure als peus de Rodrigo: 3-1 i l’eliminatòria superada.

Allí començà la festa. L’àrbitre xiulà i en la gespa i en el corredor cap als vestuaris hi hagué de tot. Va haver d’intervindre la policia. Alguns jugadors del Getafe no podien empassar-se la derrota. Després es queixarien amargament de tot i una miqueta més. Comprensible. Havien encaixat tres gols, havien estat desallotjats de les semifinals, i això quan, des del primer minut, es veien com a un dels quatre equips que les jugarien. Així és el futbol. 

La màgia va fer-se present anit a Mestalla. La cara desencaixada dels madrilenys contrastava amb la beatífica expressió de felicitat dels habituals de les grades de Mestalla. Certament havíem viscut una d’aquelles nits que es recorden durant temps; d’aquelles que per als més joves, per als infants, formen part de la seua història com a valencianistes.

Link al vídeo del partit