El València empatà amb la Reial Societat en un partit ben poc interessant que va concloure la concatenació de victòries o empats meritoris dels últims partits, tant de competició lliguera com de Copa del Rei. Les coses no li van eixir als de Marcelino, que sí van fer un bon partit en defensa però no van saber crear perill sobre la porteria de Rulli.
Va eixir el València sense Rodrigo (Gameiro va ser titular), amb Kondogbia en comptes de Coquelin i amb Roncaglia per Paulista. Les prestacions de cadascun d'ells van ser molt distintes. El defensor, que debutava, va fer un gran partit (va recuperar uns quants balons, no va ser superat pràcticament en cap ocasió i donà molta seguretat); el davanter va estar un poc més espès, però ho va intentar, va pressionar més que de costum i intervingué en les poques combinacions perilloses del València; el migcampista francés, per últim, va estar molt fluix i lent, tant de moviments com de pensament, i només la seua força i la seua classe li van permetre no pedre més balons dels que va perdre i no enlentir el joc més del que ho va fer.
També Parejo va rendir per sota del que venia sent habitual en ell (tenim poc que recriminar-li, és complicat mantenir un nivell tan alt), i Carlos Soler va estar també molt fluix, i Santi Mina no va guanyar tants enfrontaments individuals com és de costum. Cheryshev sí que va fer un partit respectable, igual que la defensa.
En l'equip contrari, la Reial va jugar un partit tranquil, sense assumir riscos, tocant i tocant i fiant-se de la qualitat i la capacitat de desequilibri de Willian José, Oyarzábal i un Januzaj que va ser un maldecap constant per a Gayà. Merino, al mig del camp, va fer també un bon partit, i per moments va imposar-se als seus contraris, especialment en la primera part. Eixe primer període acabà sense pena ni glòria, amb molt poques ocasions i amb una afició que quasi hauria preferit fer la migdiada, vist el que es va veure.
A la segona, Parejo i Kondogbia estigueren una mica millor. Cal reconèixer que Illarramendi va tindre com a paper més destacat cobrir a qualsevol dels dos jugadors quan anava a ajudar a la defensa a trauré el baló, i que ho va fer bé, però mantindre eixa intensitat els noranta minuts era difícil. El València tocà i tingué més protagonisme que en la primera part, però tampoc va ser res extraordinari ni especialment meritori. Les imprecisions i les decisions errònies continuaren succeint-se.
Coquelin i Rodrigo van donar oxigen al València. El davanter va intervindre en el joc més que Santi Mina, va baixar a combinar per donar eixida i va poder marcar amb una rematada de cap que se n'anà per ben poc fora de la porteria. La resta d'ocasions, centrades que no trobaren rematador o que foren rebutjades per una defensa, la dels guipuscoans, que també es va emplear a fons. El València només va patir una mica amb les arrancades d'un Theo Hernández que va demostrar molta potència en la carrera (que li ho diguen a Rodrigo, que va competir amb ell i en 30 metres el francés, que duia molts més minuts al camp, li'n va traure 5).
Entrà Guedes al setanta, en una de les poques fases on el València havia aconseguit que la Reial no eixira jugant el baló del seu camp durant uns minuts, i l'afició es va vindre amunt. Tanmateix, el portugués, a la seua tornada després de la llarga lesió, no va poder canviar el signe del partit. Tingué prou amb provocar una targeta groga, i poc més, però va deixar entreveure qui és, encara.
Els visitants van jugar amb les faltes, les tretes de banda, les lesions (fingides i reals) i el partit acabà igual com havia transcorregut: sense massa pena i sense massa glòria, amb certa superioritat del València però amb una Reial Societat que no va donar facilitats.
Ara toca el Celtic, dijous que ve a Glasgow, i l'Espanyol a casa. Veurem si només és una taca en una dinàmica ben positiva o si l'etapa dolça d'enguany està a punt d'acabar. Entre Guedes, Gameiro, Rodrigo, Parejo i, ahir, Roncaglia, tenim motius per confiar que les victòries tornaran prompte. Almenys, per ara. F.A.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada