Potser el d’anit va ser el partit més còmode de la temporada. D’entrada, val a dir que el nom de l’equip dels catòlics escocesos sempre imposa una mica. Clar que la Lliga d’aquell país és poca cosa, i Celtic i Rangers sempre estan en competicions europees, però la veritat és que darrere del nom d’un club tan històric [130 anys el contemplen] n’hi ha un equip que si jugarà en la Lliga espanyola tindria dificultats per a mantindré la categoria.
Cal afegir a aquesta primera valoració, tanmateix, que el València d’ahir va ser un equip sòlid i compacte, tot i l’absència de part dels titulars que treballen amb Marcelino. Així i tot, el tècnic asturià va donar-li la responsabilitat de la porteria a Neto. Bé estarà, doncs, que la de la Copa li pertoque en exclusiva a Jaume Domènech, arribe l’equip on arribe en la competició, tant de bo siga a la final.
La defensa va estar formada per Piccini i Garay amb Diakhaby i Lato, i tots quatre van complir amb la missió de no deixar ni acostar-se els xicots escocesos per tal d’aconseguir l’objectiu de no encaixar cap gol. El mig del camp, mentrimentres, la medul·lar estava formada per Parejo, Kondogbia, Soler i eixe home que recorda a Miguel Ángel Angulo per la seua polivalència, el danés Wass, que en molts partits, com el d’ahir arribà a jugar en tres demarcacions distintes. Davant, Marcelino va situar a una parella inèdita, la formada per Cheryshev i el debutant Rubén Sobrino.
Debut i premi, que cadascun dels dos va fer el seu gol, i en cada cas amb assistència prèvia de l’altre. El nouvingut Sobrino va cedir una pilota franca per a que el rus l’espentara a la xarxa i fera pujar el 0-1 al marcador, i poc després Cheryshev va centrar amb molta classe des de l’esquerra per a que Sobrino batera el porter escocès amb un remat d’aparença fàcil però que demostrà que el xicot té gol. Alegria i color en una davantera que tantes vegades ha fet evident que li costava déu i ajuda marcar, i que ahir a Glasgow va resoldre, pràcticament, l’eliminatòria.
Marcelino va donar-li descans a Parejo, que falta li fa, substituït pel sempre complidor Coquelin. També van entrar Gameiro i Guedes, qui va sumar minuts per a afinar el seu estat de forma de cara a la segona part de la temporada en la que el nivell d’exigència va a ser molt elevat.
La bona qüestió –cal veure com és el futbol- és que estem en la segona meitat de febrer i el València encara està viu a les tres competicions. Amb una possibilitat clara de passar a vuitè de final en Europa, mirant d’acostar-se a les competicions continentals en la Lliga, i a un pas de ser finalista en la Copa. Qui ens ho havia de dir allà pel nadals, quan equip i afició patíem penes i treballs per aconseguir guanyar un partit.
Ara, diumenge, visitarà Mestalla l’Espanyol de Barcelona i després caldrà tornar a veure’ns les cares amb els escocesos i amb el Betis. Esperem que els déus es mantinguen propicis i què, més enllà d’això, els jugadors facen el que toca, el que van fer ahir: despullar els contraris.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada