Marcelino veurà un dia més eixir el Sol des de València. El seu equip, amb una segona part francament bona, i liderat per un Ferran Torres extraordinari i un Santi Mina que demostrà que la Copa del Rei és la seua competició preferida, va desfer-se d'un Sporting que va plantar cara a Mestalla durant quaranta-cinc minuts. Després del descans, els asturians no van fer pràcticament res.
No obstant això, tot podia haver transcorregut de forma ben distinta. La primera part del València va ser un desastre amb totes les lletres, un conjunt de despropòsits sense fi on ni Parejo (el menys roïn, però molt per davall del seu nivell actual) ni Kang In Lee, ni cap jugador va estar al seu lloc. Vezo i Diakhaby estaven nerviosos; Wass, inofensiu; Coquelin, intens però imprecís; Lato, massa accelerat i agressiu; Ferran, horrible; Gameiro i Rodrigo, com contra el Valladolid, dissabte passat: ben fluixos.
Els blanc i rojos, fins i tot, van poder marcar amb un remat de cap que se n'anà fora per ben poc. Hauria estat un gol ben merescut, perquè, tot i no jugar com els àngels, estaven jugant de tu a tu a tot un València (en hores baixes, sí, però un equip important) a l'estadi de Mestalla. Els locals erraven passades molt senzilles, no sabien desfer-se de la pressió, estaven inoperants en atac, cometien massa faltes... Hauria estat irònic que, després que un partit amb l'equip asturià causara que acomiadaren a Marcelino del Vila-real, una altra vegada el Sporting fera que el tècnic asturià fos destituït, ara del València.
No sabem què va ocórrer al descans, si tots van beure d'un brevatge elaborat per un druïda, si Marcelino els amenaçà amb enviar-los a galeres, o si simplement van decidir jugar bé al futbol. Clar que si cal anotar una cosa important: després del descans Santi Mina va eixir per un desaparegut Rodrigo Moreno. I amb Mina sobre la gespa, l'escenari va canviar radicalment: el València va dominar com no havia dominat en tot el partit. La defensa guanyava els duels, Parejo gestionava perfectament el joc, Wass i Ferran Torres estaven més ràpids...
Va ser la banda d'estos dos últims, la dreta, la part per on vingueren les alegries per al València. Després de diverses combinacions perilloses que acabaven amb rebuigs més o menys forçats de la defensa visitant o amb xuts relativament inofensius (excepte la primera ocasió, en la qual Santi Mina va poder marcar en un remat quasi involuntari), Wass va posar una gran centrada que trobà a Mina. El gallec no perdonà, i posà l'un a zero que classificava al València.
Els rivals no van canviar massa la forma de jugar, però el València continuà pressionant, furtant i eixint al contraatac. En una d'eixes, una combinació entre Wass i Ferran Torres acabà al fons de la xarxa: novament, Mina rematà amb subtilesa un bon baló del de Foios. Estava l'extrem desbocat: regats, carreres, combinacions ràpides i complicades amb qualsevol company... Eren els millors minuts que se li recorden a Mestalla.
La nit del jove canterà (i la dels valencianistes) s'arrodoní amb un gol de bandera. La pressió va fer que Parejo rebera un baló amb una posició ben avantatjosa i amb la defensa asturiana en quadre. Va veure que Ferran Torres tenia la banda lliure i cames per córrer, i li donà el baló. Podia haver xutat amb la seua millor cama, però va preferir fer-ho difícil: retallà al defensa que arribava tard i, amb cama esquerra, ajustà el baló al pal. Segur que ell més que cap altre jugador necessitava un partit així, on li eixiren un parell de coses per guanyar una confiança que ara mateix no abunda. Esperem que siga el primer de molts bons partits de Ferran Torres amb el València.
Tots respiràrem amb el tercer gol (recordem: amb dos a zero, un gol del Sporting forçava la pròrroga), i vam poder gaudir d'uns minuts de pau i d'eufòria. És clar que el rival era de segona divisió, que queda molt que millorar i que la dinàmica del València no té pinta de canviar amb un partit contra el Sporting de Gijón. Però donat el que estem veient esta temporada, una victòria, una eliminatòria superada i una setmana en què podem seguir creguent que Marcelino encara pot fer alguna cosa amb aquest equip bé valen el somriure amb el què vam clavar-nos al llit. F.A.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada