1/06/2019

El València es va tornar a gripar a Mendizorrotza.

Foto Superdeporte
Any nou, vida vella. El València de Marcelino va tornar-se’n de Vitoria amb una nova derrota que va suposar una nova decepció per als seus aficionats. Després l’èpica victòria davant l’Osca a Mestalla, amb el gol de Piccini in extremis, de nou es parlava del punt d’inflexió que, necessàriament, ha de produir-se en algun moment de la Lliga.

Ha de produir-se? No n’estem convençuts. I menys després que ahir a la capital basca van tornar tots els fantasmes que acompanyen en la temporada al València. De nou l’equip va mostrar-se tan fràgil en defensa com insolvent de cara a la porteria contrària. Dos errors defensius, dues jugades desgraciades, van significar dos gols en la porta de Neto... i la derrota.

Van passar diverses coses en el partit que, efectivament, condicionaren el resultat. Des de l’estat del terreny de joc –gelat en bona part- a la permissivitat de l’àrbitre, que va allargar el primer temps de forma incomprensible, tot permetent que l’Alavés marqués el gol que els posava per davant al marcador. Però el camp estava gelat per als dos equips, i si el del xiulet allargà massa la causa del gol va ser la feblesa defensiva i la manca de concentració dels de blanc.

I no és que no estaven avisats. Que saber-ho, ho sabien. De fet, havien passat bona part de la setmana conjurant-se per ser efectius en contrarestar dues de les armes que l’Alavés ha exhibit durant la temporada, i que el mantenen en lloc Champions de la classificació: l’efectivitat a pilota parada i els remats de cap. Doncs bé, Calleri, el màxim especialista no va marcar de cap, però dels dos únics córners que van treure vingueren els dos gols.

Marcelino havia fet una revolució en la l’alineació, obligat per les lesions i les sancions. Piccini per davant de Paulista en la banda dreta era la sorpresa més inesperada, així com que l’equip canviava el dibuix al passar de l’atac a defensar-se.

Sorpreses i revolucions a banda, la resta va ser paregut a allò de sempre. El gol de Parejo, que posava el València per davant va provocar la tremolor de cames de costum. Els del Pitu Abelardo van llançar-se a mata degolla, mentre que els de Mestalla es deixaven menjar la torrada en set minuts: empat dels bascos en un corner. Arran d’aqui, una pel·lícula que ja hem vist. Manca de gol, mala sort de cara a porta, dubtes, errors infantils, nervis, desesperació i derrota.

En el capítol de prestacions dels jugadors, el to general de l’equip va ser fluix, però –en particular- ni Piccini ni Cheryshev van oferir el que d’ells s’espera. Tampoc Wass, ni Diakhaby. Tot amb tor, el primer premi a la nul·litat cal adjudicar-li’l –una vegada més- a Batshuayi. Una pilota que li van posar en profunditat va permetre el belga encarar Pacheco, el porter de l’Alavés. Podia ser l’empat i un punt, però el cavaller li pegà una puntada de peu a la gespa gelada de Mendizorrotza. Un final lamentable per a un partit que, una vegada més, allunya al València de la zona noble de la classificació.

El problema, però, no és aquest. Ni tan sols ho és que continuem sense trobar el punt d’inflexió tan esperat. El problema real és que la major part dels equips contra els que el València ha jugat aquesta temporada han demostrat ser més i millors que el quadre de Mestalla. La plantilla és insuficient i està mancada de la qualitat que cal per a jugar la Champions League i, encara més, per a fer un bon paper a la Lliga espanyola. Aquest és el problema, i és més que probable, malauradament, que el punt d’inflexió no arribe i que la temporada del Centenari siga un fiasco monumental.


Link al vídeo del partit