Piccini li porta els Reis a Marcelino

Foto Superdeporte

Una bona part de l'afició estava ja calant la baioneta, disposada a atacar el vestuari de Mestalla, i fer-li pagar a Marcelino el desgavell de partit, de temporada, que porta el València. És palpable la crispació del respectable a les grades, com ho és la desesperació dels jugadors pels mals resultats i la pobra quantitat de punts assolits en els partits jugats. La tensió és respira sobre la gespa, a la banqueta, a la llotja d’autoritats i, de forma molt evident, a les graderies on l’afició blanc i negra pateix de valent partit rere partit. 

Quan Piccini va veure la possibilitat de disparar a porta, ja ven avançats els tres minuts que havia assenyalat l’àrbitre Gil Manzano –quedem-nos amb aquest nom, que donarà vesprades de glòria- la va trencar. Li pegà el lateral italià amb ràbia, amb desesperació, amb potència i la pilota va entrar sense que l’excel·lent debutant en Primera que era el porter Santamaría pogués evitar-ho. Era el gol de la victòria, de l’angoixant i desesperada victòria sobre el cuer de la categoria que –tot s’ha de dir- va quallar un molt bon partit a Mestalla, fins el punt que hauria pogut endur-se –perfectament- els tres punts en disputa.

Com el partit d’ahir ja hem vist molts en la temporada. El València és un equip fràgil, que sol jugar bastant bé una de les dues parts, mentre que en l’altra sobreviu amb més o menys fortuna. Ahir tocava jugar una bona primera part, i els de Marcelino van eixir amb ganes, amb Parejo i Soler manant en el centre del camp, amb Waas entrant per la dreta i Cheryshev intentant-ho per l’esquerra. El rus no està ni còmode ni a gust, sinó contrariat, dubitatiu, mancat de confiança i, potser, decebut per no resultar un jugador important per a la plantilla; un jugador que té més minuts sols perquè Guedes està fora de combat.

El València manava, tot i que el Huesca tocava amb solvència i no es resignava a perdre el partit sense lluitar. Ells sabien de l’estat anímic de tota la colla valencianista, i volien fer el partit ben llarg tot esperant que el públic contagiés el nerviosisme als jugadors blanc i negres.

Quan Parejo va marcar el gol, a la vora de la mitja hora, ni el València ni el Huesca van entendre que la cosa estava decidida. De fet, el porter aragonés va fer vàlida eixa teoria de que, darrerament, porter que passa per Mestalla, porter que es consagra. Tot i amb l’un a zero, Santamaría no tenia gens ni miqueta de presa; ell i els seus companys esperaven el que va passar.

En tornar del descans, els de casa feren un pas arrere i els visitants un pas avant. La frescura de bona part del primer temps es va diluir, aparegueren els nervis, la tensió, la por a perdre la pilota. De fet, sols pel nerviosisme es possible entendre l’absurd penalty –el primer, el que es va xiular- que Soler li va fer a l’atacant del Huesca. Aquest, el Cucho Hernández, va llançar-lo perfectament i Neto –que havia detingut abans una pilota a boca de canó- no va poder fer res. Era l’empat, faltaven vint minuts i tot i un sol preciós de diumenge, negres núvols van aparèixer en l’ànim de tot el valencianisme.

La pilota, com havia passat en la primera part, com ha passat en tants altres partits, no volia entrar en la porteria del Huesca. En un ritornello que ja ens sabem de memòria, sobre el terreny de joc es produeix un fet automàtic: el València comença a tremolar, i el contrari es creix, s’ageganta. Els jugadors de l’equip contrari comencen a creure de veritat en que poden aconseguir la victòria amb la mateixa convicció que els del València ho dubten de debò.

Hauria pogut passar aquesta vegada, però els déus no ho van permetre. Els déus, el travesser en el que s’estavellà un dispar de David Ferreiro al minut 88, i l’àrbitre que abans s’havia menjat un penalty claríssim de Soler.

El respectable ja havia començat, un sector, a demanar la dimissió de Marcelino; aparegueren els mocadors i la previsió era que la xiulada anava a ser monumental, de les que fan època. Una protesta que anava a exigir el cap de Marcelino, de totes totes.

Llavors aparegué Piccini, el bo de Piccini. Engaltà una pilota franca, amb potència i col·locació, lluny de Santamaría. El gooool hagué de sentir-se en tota la comarca de l’Horta, un crit de ràbia, d’alegria pels tres punts i de descans per a poder passar els nadals en pau.

Marcelino se’n anirà al seu poble a passar les festes, però tornarà. Gràcies a Piccini. També els aficionats el recordarem amb agraïment, amb un somriure, tot i que en tornar caldrà anar a Vitoria a veure si milloren les prestacions –i els resultats- d’una plantilla de la que esperàvem molt més en aquest 2018 que ara s’acaba.

Link al vídeo del partit.