12/16/2018

Un València imprecís, irregular i desgraciat empata a Eibar.

Foto Levante-EMV
Una altra vegada va tornar a aparèixer el València dels empats; el València dels errors, forçats i no forçats; el València de la mala sort; el València que està més a prop de la cua que del cap de la classificació. Anit, contra l'Eibar, el València va permetre als seus seguidors exercir la paciència, eixa que cal tenir per no llançar el comandament a distància contra el televisor quan veu a jugadors que sap que són competents cometre errors més propis d'un equip d'empresa que juga més per la picaeta i les cerveses de després del partit que pel partit en sí.

Imprecisions, cames sense clavar o clavades a destemps, fores de joc inexplicables... Sense anar més lluny, ben endinsada la segona part, l'estadística deia que el València havia aconseguit un 52% d'encert en les passades. És a dir, cada vegada que un jugador valencianista tocava el baló per fer-lo arribar a un company, era com si es llançara una moneda a l'aire. Cara o creu. Company o rival. Va ser desesperant. No hi hagué rastre de l'equip que, per moments, ballà el Manchester United dimecres passat.

Podrem posar excuses, això sí. Podrem dir que Marcelino hagué de fer dos canvis en la primera part per les lesions de Gabriel Paulista i de Coquelin. Podrem dir què, una altra vegada, el VAR va tenir uns efectes molt nocius sobre el València. Podrem dir que el camp de l'Eibar és menut i l'equip local controla millor les distàncies i la forma de gestionar els encontres. Però no ens enganyem, el València, tot i poder guanyar el partit (va tenir algunes ocasions prou clares, més que no l'Eibar) va donar una imatge ben pobra, amb una intensitat i un encert baixos, i no va fer massa mèrits per endur-se els tres punts.

Els primers vint minuts del València van ser penosos. L'Eibar, tot i no gaudir d'oportunitats extraordinàries per encetar el marcador, va ser molt superior. A poc a poc, el València, sense mig del camp (Coquelin i Parejo van estar molt fluixos) va aconseguir pegar-li la volta a la situació a base d'ocasions, la majoria al contracop, que van desembocar en el gol, per fi, de Rodrigo (que quasi completà mil minuts sense marcar). Parejo agafà a contrapeu a la defensa local i va obrir per a Wass, que va posar un gran baló, i Rodrigo marcà. L'Eibar es va desaccelerar, i el València tingué uns quants minuts de tranquil·litat, només espatllats per les dues lesions.

A la segona part, però, tornaren els defectes. Errors incomprensibles, jugadors que anaven sempre amb menys fe que els rivals a lluitar pels balons, una manca de contundència clamorosa per rebutjar el baló en defensa... I, als deu minuts, passà el que havia de passar. En aquest cas, va ser un penal de Gayà per unes mans no precisament òbvies. Charles marcà, i el partit tornà a començar.

La segona part va estar més igualada, però cap jugador va estar massa inspirat (Rodrigo ho estigué al primer període, però no tant al segon). Cheryshev, Parejo, Soler, Mina, Wass, Garay, Diakhaby.... Comptar les passades que no anaven enlloc podria donar per un llistat ben llarg. També seria llarg el llistat d'intercanvis de rebuigs entre els dos equips, sense que el baló botara, sense cap ordre ni sentit. Ja diem, un repte per a la paciència dels espectadors.

Al final, un altre empat per al València front a un Eibar que acabà amb canvis massa defensius, si atenem al perill que li estaven creant els blanc i negres. Deu empats en setze partits, que es diu prompte, i un lloc en la classificació preocupant, sobre tot per a un Marcelino que tindrà més o menys culpa del que li passa a l'equip, però que serà el primer a caure si les coses no milloren prompte. F.A.