Un València que ofén als seus aficionats, cau davant el Reial Madrid.

Foto levante-EMV

Caldria que els responsables del staff esportiu i també el propietari del Club i el seu entorn pensaren amb més seriositat en l’afició del València, eixa a la que no es cansen de lloar i de prometre-li que encara farem coses grans aquesta temporada. També alguns jugadors de la primera plantilla haurien de preguntar-se si amb el rendiment que ofereixen als terrenys de joc estan justificant el salari que reben, i si estan donant satisfacció a la il·lusió d’aquells que vam renovar els nostres abonaments l’estiu passat.

La bona qüestió és que des que va començar l’actual temporada, amb alguna excepció, molt poques, deixant de costat algun mig-partit, assistir a Mestalla o veure els partits del València per televisió és una mena de tortura per als seguidors merengots. En massa ocasions l’equip resulta irritant i decebedor; en massa ocasions fa vergonya veure’ls trontollar pel terreny de joc com si foren uns aficionats, tant per la seua inoperància com per la seua incapacitat per a oposar-se als contraris amb la inexcusable intensitat que exigeix una competició com la Lliga o com la Champions League. Un equip com el Madrid pot guanyar-te per que té més qualitat, o més sort, o perquè l’àrbitre s’enganya al seu favor; el que és inacceptable, insuportable, és que et guanye perquè té més intensitat, més fam de baló, més ganes de guanyar el partit. Això és una ofensa per a l'afició que ompli Mestalla partit rere partit.

Ahir a Madrid, davant l’equip de Solari, la primera part va ser de vergonya. No sols pel que vèiem a la pantalla, per suposat; també pels comentaris de Carlos Martínez, de Michael Robinson o de Maldini, els tres carregats de raó. ¿Quina classe d’equip era eixe València que era dominat fins a la humiliació per Modric, Benzema, Carvajal, Sergio Ramos i uns quants més?

Durant el primer temps els de Marcelino van estar horribles o, millor dit, no van estar. “Hem fet una primera part molt cutre”, va declarar en calent Santi Mina; un dels pocs –amb Parejo i Soler- que es van guanyar el jornal amb escreix. Al mig del camp Coquelin no va funcionar, li va vindre massa gran la partida; Guedes, sembla, no està per a jugar; Gameiro no és que no està, és que si conserven el tiquet de compra el millor que podrien fer és demanar que ens tornaren els diners. El mateix val a dir de Batshuayi, un altre que tal baila, que no va ser capaç ni de batre Courtois en un mà a mà. Redéu qui home-gol!

I de la defensa, que? Doncs una nit per a oblidar la de Paulista i la de Waas. El brasiler va perdre els papers i les marques des del primer minut, i el danés va deixar clar que no és un defensa. Potser un home polivalent, un home que pot tirar una mà defensiva de tant en tant, però no és un lateral esquerre. I de Piccini què, doncs de Piccini, res.

Sols perquè el Madrid no va estar encertat va ser que ens vam anar al descans amb una diferència mínima al marcador. Va ser el millor que es podia dir quan l’àrbitre xiulà els primers quaranta cinc minuts. Tret d’això, la defensa de Solari no sols s’havia imposat als nostres, amb un Sergio Ramos total, és que Carvajal era un malson per a Gayà, que no rebia les ajudes adequades ni tan sols de Guedes. Per la dreta valencianista, el jove Reguilón no va fer de menys a Marcelo, i tot i la col·laboració defensiva de Soler, Waas no podia amb ell. Benzema es deixava caure per un costat o per un altre, i Bale, tot i desentonat, sembrava pànic en tindre la pilota.

En la segona part canvià l’escenari. Els de Mestalla van fer un pas avant, van mostrar un poc d’orgull i van fer mitja hora més que decent en la que van merèixer empatar el partit.

Aquí, però, cal anotar la cara B del drama que pateix aquest equip: el gol. Quatre ocasions magnífiques van tindre els xicots de Marcelino i la porte de Courtois, tanmateix, quedà verge. Si un equip com el València li’n fa quatre ocasions clares en mitja hora a un Reial Madrid, tot i al Bernabeu, i no marca és que cal encendre tots els indicadors rojos, tots els llums d’alerta màxima. Si no estaven enceses ja, en veure que és l’equip amb menys gols de tota la Pirmera Divisió, amb el Valladolid. Nyàs, coca!

En el terç final de la segona part, els de Solari van reviscolar, conduïts per un magistral Carvajal, que ja ens havia amargat en el primer gol i que tornà a fer-ho en el segon. Secundat, això sí, per Lucas Vázquez. Davant una defensa esgotada i mancada de conceptes defensius a eixa altura del partit, Carvajal entra fins al rebost, Benzemá va rebre la pilota, alçà el cap, es va fer un cafè i la posà a Vázquez que va batre immisericorde a Neto.

Al final un balanç de desastre, i ara a esperar el Sevilla dissabte a Mestalla. Un partit que si no es guanya marcarà el final de la temporada pel que fa a jugar Champions en 2019. Abans, però, l’Ebro, el modest equip aragonés passarà per l’Avinguda d’Aragó. Esperem, si més no, que no siga hora i mitja ofensiva per al respectable.

Vídeo del partit en Levante-EMV.