Avorriment i queixes de l’afició a Mestalla.

Foto Levante-EMV

Jugava el València a Mestalla davant un humil equip de la Segona Divisió B, l’Ebro, era dimarts de vesprada, a una hora difícil de conciliar amb l’horari laboral, i així i tot l’afició merengue va complir i les grades oferien un poc menys de tres quarts d’entrada. Milers de merengots disposats a passar una bona estona, a veure com els xicots que havia convocat Marcelino deixaven arrere la sequera golejadora en un partit que oferia diverses possibilitats atractives. A priori.

L’eliminatòria es donava per superada després l’ajustada victòria a Saragossa, 1-2, gràcies als dos gols de Santi Mina. Això permetia imaginar què, com així va ser, l’entrenador donaria descans als jugadors que figuren com a titulars habituals. Aquesta opció permetria que el jovent de Paterna i alguns dels fitxatges de l’estiu, els que no estan tenint un resultat com el que s’esperava, feren tot el possible per donar espectacle i, de pas, es reivindicaren davant la parròquia valencianista.

Doncs no. O sí, en part. Els jugadors que estan en la ment de tots com a errors de fitxatge no van aprofitar l’avinentesa, ni de bon tros. Ans al contrari. Singularment Piccini, Batshuayi i Gameiro. El primer fa tremolar en defensa i és irrellevant en atac; el segon, tot i que va fer el gol i poc més, falla més que una escopeta de fira; el tercer, Gameiro, del que ja hem dit que si conserven el tiquet de compra caldria tornar-lo al venedor i recuperar els diners, a més de lesionar-se no va deixar cap altra notícia quant al partit d’anit.

Quin desastre. Quin avorriment. L’Ebro semblava un equip de Primera, atrevit i esforçat, i el València una colla d’amics decidits a aplicar la llei del mínim esforç. Els xicots de Marcelino, amb les excepcions que citarem, donaven la impressió d’estar cansats o, si més no, de tindre molt poques ganes de jugar al futbol.

El jovent va ser el que va justificar que el personal fera l’esforç d’encaixar una visita a Mestalla un dimarts de desembre a poqueta nit, per a veure un partit contra un Segona B.

Només Jaume –amb dues parades espectaculars, que haurien pogut fer patir el València en cas d’haver sigut gol dels aragonesos-, Lato, Ferran Torrres, Alex Blanco i, molt especialment Kang in Lee, donaren un poc d’espectacle a l’afició. Lato va fer incursions poderoses per la seua banda; Ferran igual per la seua per davant de Piccini i disparà dues vegades de forma magnífica; Alex Blanco va donar bones sensacions els pocs minuts que va jugar; Kang in Lee va ser el millor de la nit.

El coreà és elèctric i atrevit amb el regat, i no dóna una pilota per perduda. Va ser l’home que més vegades va provocar la sensació de perill sobre la porteria aragonesa.

Tot amb tot, el públic va fer explícita la seua irritació amb l’equip, amb el míster –amb el canvi de Racic per Parejo- i amb les pobres prestacions dels fitxatges de l’estiu. Al vestidor van anar-se’n tots amb una xiulada significativa.

La bona qüestió és que l’equip no funciona. Marcelino sempre diu que està molt orgullós dels seus jugadors, però la veritat és que d’espectacle futbolístic no n’hi ha. Per no haver-ne no n’hi ha ni ganes de treballar. Això és, lamentablement, el que es comenta a la grada. Que els jugadors no ixen a lluitar, a mossegar els contraris, que no tenen intensitat i que, a més a més, alguns que van vindre com a estreles del futbol no aprofiten ni per a tacos d’escopeta.

Anar a Mestalla un dimarts de vesprada a constatar això és quasi un exercici de masoquisme. Fer-ne mans i mànegues per a poder seure al teu seient a avorrir-te i a queixar-te és lamentable.

Dissabte a primera hora de la vesprada anirem a veure què fem davant el Sevilla. És una mena de final. Si no es guanya eixe partit, la temporada podrà donar-se per fallida. A veure si els jugadors són conscients de la situació i ixen amb ganes de menjar-se els andalusos. L’esperança és l’últim que es perd.
Vídeo del partit, link a Superdeporte