Diakhaby aturà les protestes de l’afició en el temps de descompte.

Foto Levante-EMV

A Mestalla ja s’havia encés la metxa de la protesta, que anava a ser de les que fan època. L’afició blanc i negra ha posat al centre de la diana Anil Murphy, i la ràbia per la que amenaçava a ser una derrota davant el detestat Sevilla, amb una mocadorada generalitzada, inclús quan la pilota encara estava en joc, va centrar-se sobre el delegat de Peter Lim. 

Tanmateix, quan ja tot semblava perdut, Diakhaby va rematar, poderós, una pilota servida des del córner per Parejo. Així com a Torí el porter de la Juve li va fer una parada espectacular en un remat semblant, ahir el jove francès va aconseguir el premi gros. El gol, com sempre passa en el futbol, va tindre un efecte immediat i l'enuig de la grada va diluir-se quasi completament. En xiular l’àrbitre, els jugadors van retirar-se als vestidors entre els aplaudiments de la seua afició. S’havia rescatat un punt i, també, s’havia privat el Sevilla de dos. Coses del futbol i de la rivalitat entre dos clubs com l’andalús i el valencià. 

Tot amb tot, tots sabíem que el partit contra els andalusos era una mena de final, un partit que calia guanyar sí o sí. L’empat, que pot considerar-se just perquè el Sevilla va fer dos pals i l’àrbitre perjudicà molt els de casa, deixa al València a 10 punts dels de Machín, la qual cosa posa la Champions de 2019 a una distància que, ara per ara, sembla insalvable. Si donem per fet que Madrid i Barça estaran dalt, que Atleti de Madrid i Sevilla estan acomplint amb les seues expectatives, i que cada temporada apareix un equip amb el que no es contava d’inici, coincidirem en que acomplir amb l’objectiu central de la temporada és una missió quasi impossible. 

La bona qüestió és que a les vespres dels nadals el València no funciona. En el futbol guanya qui marca més gols, i als blanc i negres marcar gols se’ls està posant massa costera amunt. Amb penes i treballs es fa algun gol de tant en tant, in extremis com ahir, i és que la pólvora dels homes encarregats de batre els porters contraris està mullada. A més, està convertint-se en una constant que porter que visita Mestalla, porter que fa el partit de la seua vida. Ahir, sense anar més lluny, Vaclik va evitar el gol del València en detindre, només començar el partit, dos trets a boca de canó de Garay i de Santi Mina. 

L’afició anima i anima, però la paciència està per sota de la ratlla que marca el mínim del depòsit. S’ha de dir en descàrrec de les 40 mil persones que ahir poblaven Mestalla que el seu equip n’ha guanyat un partit dels vuit que ha jugat a casa. Massa decepció per a una afició a la que es va convèncer que amb les incorporacions de l’estiu el potencial de l’equip anava a ser molt superior al de la temporada passada. Si en ella havíem acabat quarts, amb els reforços podia aspirar-se a tot, tant a la Lliga coma Europa. 

A la roda de premsa posterior al partit, Marcelino va dir algunes coses d’interés: que ell és el màxim responsable però no l’únic culpable [sic] de la marxa de l’equip; que arriben molt [a l’àrea contrària], però marquen poc; i que Guedes està mal però que el xicot vol jugar. Si entenem bé, del que parla el míster és d’una mala política de fitxatges i de manca de qualitat en la davantera. Potser. Ara, de la tercera, el responsable és ell: si el portuguès està mal, el que ell ha de fer és actuar en conseqüència. 

Tant i més perquè de Guedes depèn i molt la potència d’atac del València. És evident que el xic no se’n va com en ell era habitual la temporada anterior, ni dispara a porta en fer les diagonals que li agraden. La seua baixa forma contribueix a que el de Marcelino siga un equip molt previsible, i molt lent a més a més. Pesat, mancat de flexibilitat i, també, amb poca intensitat i sense canvi de ritme. 

Massa ansietat i poca verticalitat. Ahir ho vam comprovar una vegada més. Els jugadors fa com que volen però no poden. La defensa, correcta. El mig del camp, amb Parejo i Coquelin treballant bé; amb Guedes a mig gas, i amb Soler posant sempre un poc més que la resta, si més no en rebel·lar-se contra la manca d’efectivitat de l’equip. Mina i Rodrigo, lluitant amb més cor que cap, però sense premi. Total: un equip que no aconsegueix sorprendre, que no materialitza les ocasions, que no funciona. 

Ahir, el Sevilla, molt ben plantat sobre la gespa de Mestalla, amb Banega al comandament en el centre del camp, va controlar el partit. El València jugà a ràfegues, més per impulsos que per continuïtat. En una acció d’atac dels visitants, un mal remat de Vázquez va ser tocat amb subtilesa per Sarabia sense que Neto pogués fer res per evitar el gol. 

Encara com que l’entusiasme juvenil de Diakhaby va tindre premi. Era ja el darrer minut de joc efectiu, el darrer atac. El xicot va colpejar de cap amb convicció aquella pilota penjada sobre l’àrea per Parejo, i les 40 mil ànimes decebudes i irritades s’aixecaran dels seus seients i cridaren ¡gooool! 

Peter Lim va lliurar-se així de la mocadorada i els xiulits que anaven a produir-se. Abans, però, ell i Anil Murphy van haver de comprovar com els xotos de Mestalla estan calents d’orella. Molt, però que molt calents d’orella amb ells. Atents. 

Link al vídeo del partit, a Levante-EMV