No va poder ser a Torí, però van caure molt dignament davant la Juve.

Foto Levante-EMV

No, no va poder ser. El València no va aconseguir esmenar els errors comesos en els partits anteriors, ni l’empat a Old Trafford ni, encara menys, els dos punts que van concedir-li al fluix Young Boys a Berna. És el que passa a una competició tan exigent com la Champions League: que si falles quan no has de fallar, estàs mort.

La idea, el somni, era vèncer a Torí per a jugar-se-la a Mestalla davant el Manchester United. Dos cops de puny ens van despertar de sobte: el primer de Cristiano Ronaldo, un futbolista que continua sent un xicot tan ploricó i desagradable com a desequilibrant i efectiu de cara a la porteria contrària. El segon cop va arribar de Manchester, on els de Mourinho van aconseguir vèncer els suïssos en el descompte i amb un gol il·legal marcat amb la mà.

El València ha caigut, doncs, en la màxima competició europea, però ho ha fet amb molta dignitat. Anit a Torí no va merèixer perdre davant un extraordinari equip carregat de jugadors de l’elit mundial: Bonucci, Chiellini, Pjanic, Matuidi, Dybala, Mandzukic, Cristiano Ronaldo. Quasi res porta el diari!

S’ha de reconèixer que els italians estan bastant per dalt del València actual, però també és de justícia afirmar que els blanc i negres van anar ahir de menys a més; que van eixir amb la intenció de jugar amb paciència –un arma de la que havia parlat Marcelino- i a poc a poc van anar guanyant confiança en defensa i van aconseguir espantar de tant en tant els de la Juve. El més gran ensurt va ser el remat extraordinari de Diakhaby a la treta d’un córner de Parejo; una cabotada potent, de les que mereixen el gol sense discussió, però allí estava el porter polonès Szczesny, qui va treure una mà miraculosa i va salvar el seu equip d’anar-se’n al descans amb el marcador en contra.

La Juve és un candidat molt seriós a vèncer la Champions d’enguany. Són molt verticals, molt potents i evidencien una gran qualitat com a equip que és el resultat del sumatori de qualitats individuals. La solidesa defensiva de Bonucci i Chiellini és un valor indiscutible, com ho és l’amic Joao Cancelo, qui va desplegar la potència en atac que li coneguem, i va ser una amenaça durant els noranta minuts. Pjanic i Matuidi formen un centre del camp de gran categoria, i davant Dybala, Cristiano Ronaldo i Mandzukic són dinamita. El portuguès va fer la jugada del gol amb l’electricitat que el caracteritza: va trencar Paulista, que va fer un partit magnífic tret d’aquest error, i li la posà en horitzontal i paral·lel a la porta de Neto per a que Mandzukic no fallara a boca de canó.

El València va fer un partit que ja hauríem volgut veure en altres cites d’aquesta temporada, però si alguna cosa hem de concloure d’allò que vam veure ahir és que els reforços que van arribar a l’estiu no han resultat, no han donat l’increment de qualitat que els de Mestalla necessitaven per afrontar la Champions League. De nou va faltar efectivitat davant, on vam tindre la que teníem: Rodrigo i Mina són els homes que van sostindré l’equip, perquè ni Gameiro ni Batshuay van aportar gran cosa.

Gonçalo Guedes va ser el jugador desequilibrant una vegada més, però el xicot no està bé de salut i arrossega molèsties al pubis o a l’engonal, on seguit seguit es tirava la mà una vegada més. Tot i amb això, va ser un mal de cap per als italians, tant que Betancur hauria d’haver-se’n anat a la dutxa abans que la resta dels seus companys.

L’entrada de Coquelin per la dreta en lloc de Soler, tot i que aquest ho faria en la segona part, va ser una decisió comprensible de Marcelino, i li va donar consistència i força al centre del camp. Wass i ell, i després el propi Soler van atacar amb bravura per la dreta, com Gayà i Guedes ho van fer per l’esquerra.

Tanmateix no van ser moltes les pilotes que van arribar als peus de Mina i Rodrigo durant el primer temps. Els intents d’entrar pel centre, amb parets impossibles davant la solidesa defensiva de la Juve acabaven sempre amb la pèrdua de la possessió del baló. Potser convindria evitar eixa tendència a buscar l’error del contrari amb jugades tant d’orfebreria, i entrar pels carrils interiors o per les ales, amb Guedes i Soler, o amb Gayà i Waas. Clar que amb una fortalesa defensiva com és la Juve no és fàcil sorprendre’ls, però buscar reiteradament l’error dels seus homes és poc aconsellable.

Tot amb tot, cal dir-ho clar: els de Mestalla van eixir de l’estadi amb el cap ben alt, i els aficionats reforçats quant al que queda de temporada. Ara el València haurà de continuar en Europa, però en la segona divisió, una competició més assequible per a la plantilla actual. Continua l’equip en tres competicions, i a l’espera del que depare el bombo de la Europa League, caldrà passar l’eliminatòria amb el modest Ebro en la Copa i, dissabte proper, cal visitar el Bernabeu, on espera un Reial Madrid en hores baixes, tot i la seua victòria d’ahir a Roma. A veure si, ja que no ha sigut possible a Torí, ens arriba una immensa alegria des de la Villa y Corte.