Ja era hora: una victòria còmoda i tranquil·la per a la parròquia de Mestalla.

Foto Levante-EMV

El València necessitava un partit com el de la vesprada d'ahir contra el Rayo Vallecano. Una victòria senzilla, indiscutible, sense patir i amb temps perquè jugadors que no passen pel seu millor moment tinguen una estona agradable. L'entitat del rival, òbviament, era menor de la dels equips amb què el València pretén competir, però feia mesos que els aficionats a Mestalla no tornàvem a casa amb tres punts de Lliga a la butxaca, així que és comprensible l'alegria que vam sentir.

Marcelino va eixir amb l’alineació habitual últimament (Wass de lateral dret, Rodrigo i Santi Mina davant), però amb Diakhaby per un Garay que tenia molèsties i Coquelin per Kondogbia, que finalment no va xafar el terreny de joc, potser pensant en el partit de dimarts que ve. L'ex-jugador de l'Arsenal va fer un bon partit en què destacà, a més de la seua col·locació i el seu treball, un encert considerable a l'hora d'atraure rivals i eixir de la pressió amb un ràpid joc de cames que solia deixar a un company en situació d'avantatge.

Parejo, al mig del camp, va tenir una tranquil·litat que no havíem vist enguany a Mestalla. Només un error, pràcticament, al final del partit, va permetre una ocasió del Rayo però, en línies generals, el madrileny va fer el que s'espera d'ell: no va errar gaires passades, va estar sempre disponible perquè els companys li feren arribar el baló i va treballar en defensa.

El València va començar dominant, i en la primera part va tenir diverses ocasions. Primer Parejo i Rodrigo, des de fora de l'àrea, i després Guedes, van posar a prova Dimitrievski, un porter que va ser el millor d'un equip molt poc encertat. També Mina pogué marcar, i reclamà un penal que no va xiular l'àrbitre. Els visitants, per la seua banda, van llançar un baló al pal, van tenir un parell de balons en l'àrea per dos errors de defensors blanc i negres, i poc més.

Hem de parlar de Santi Mina. El davanter gallec no és, potser, el jugador al voltant del qual construir un equip, ni tan sols un atacant de qui puga dir-se que té el lloc sempre assegurat. Però ara mateix és imprescindible per al València. D'una banda per la seua entrega i la fam de gespa amb què ix al camp; d'altra, i sobretot, perquè de tres ocasions que va tenir, en marcà dues, i no és la primera vegada que ocorre. Santi Mina no regateja, no se li donen massa bé les parets ni els tocs subtils, però pressiona amb ganes, sap estar ben situat i és un rematardor excel·lent. Ahir va marcar dos gols amb tres tocs.

Primer gràcies a un toc de cap de Rodrigo, que pentinà cap arrere, per damunt del central visitant, un baló bombejat de Guedes. La pilota quedà perfecta per a la carrera de Mina qui, tot i anunciar massa evidentment cap a on anava a llançar, va fer-ho amb tanta seguretat i encert que el porter només va poder fregar el baló. Després, amb un baló mort que rebutjà el mateix porter a un llançament de Paulista (el qual va baixar molt bé un córner i va llançar amb perill): control i gol.

Era el minut 60, i el Rayo no semblava que anara a crear massa problemes. Va entrar Ferran per un Guedes que no va estar molt inspirat i a qui es va veure menys intens (especialment en defensa) del que és habitual, i també entrà Gameiro per Mina, que va rebre un aplaudiment unànime. El mateix francés va culminar un contra colp en el què va saber combinar molt bé amb Rodrigo.

Aquest, per la seua banda, ho va intentar amb més voluntat que fortuna, però les passades que el van buscar van ser, la majoria, poc precises, i els regats no li van eixir massa bé. Tanmateix, el públic de Mestalla li reconegué l'esforç i el va animar, per exemple quan va aconseguir salvar un baló que eixia per la línia de fons i va provocar un córner: el públic el va aplaudir com si hagués tingut una ocasió clara. Batshuayi no va passar de l'escalfament a la banda, però almenys va ser convocat després del cisma amb l'entrenador.

Una victòria còmoda i merescuda, que arriba en un moment important, just abans de dos partits molt complicats fora de Mestalla. Primer, contra la Juventus, un xoc de què depèn la supervivència en la Lliga de Campions. Després, al Bernabeu, contra un Madrid que està, una vegada més, en crisi. Veurem si la recuperació dels de Marcelino es confirma contra rivals de molta més entitat que el Young Boys i el Rayo.

De moment, com vam dir fa unes setmanes, amb només dues victòries consecutives el València s'ha acostat a tres punts d'Europa, i ha confirmat que encara no és tard, ni molt menys, per lluitar pels objectius fixats a l'inici. F.A.

Vídeo resum del partit a Levante-EMV