Victòria del València en la batalla de Getafe

Foto Levante-EMV

El Coliseum Alfonso Pérez va ser l’estadi on primer va perdre el València la temporada passada, en un partit marcat per la duresa del Getafe i per una gespa que estava en condicions lamentables. Ahir, el València visità el camp madrileny en un moment crucial: necessitava la victòria com necessitava menjar. D’una banda, per començar a trencar la ratxa negativa en Lliga; d’altra, per veure si la victòria contra el Young Boys podia marcar un punt d’inflexió o simplement va ser una alegria entre l’atonia general d’enguany.

El Getafe plantejà un partit molt dur, una altra vegada. Va fer un total de 22 faltes (per 6 del València, que acabà la primera part sense cometre cap infracció), i només el VAR va fer que es quedara amb un jugador menys: hauria estat un escàndol que, vistes les imatges, no hagués estat així.

Però, anem per parts.

El València va eixir amb Parejo i Coquelin al centre del camp i amb la resta d’homes que van jugar el dimecres. Guedes tornà a estar apagat, Soler tornà a ser dels millors i Rodrigo va fallar tres ocasions que en la bona època de l’any passat haurien significat tres gols. L’assistent al col·legiat, a més, va xiular un fora de joc inexistent de Gayà quan el de Pedreguer enfilava l’àrea rival.

La primera part va ser molt entretinguda, amb ocasions per als dos equips. Més nombroses per al Getafe, però més clares per al València (encara que els locals estavellaren un baló al pal). Durant algunes fases el Getafe tancà als nostres a la seua àrea, perquè sempre clavaven la cama amb més intensitat (tanta, que van cometre un fum de faltes) i perquè alguns com Wass van errar massa passades aparentment senzilles.

Als 10 segons de la segona part, l’incombustible Jorge Molina (a qui duguem veient tant de temps que qualsevol diria que té 50 anys) va estar a punt de marcar en una jugada excepcional del Getafe, però el baló colpejà el cantó esquerrà de la porteria del València.

El partit continuà igualat, amb major domini dels blanc i negres però sense que el Getafe donés senyals de relaxació ni de deixar jugar. Continuaren les faltes, i quan aparegueren les faltes del València ho van fer també les targetes grogues (alguna excessiva, però bé).

Les ocasions del València a la segona part no van ser tan clares com abans del descans, però ens van permetre pensar que el gol podia arribar. I el gol arribà, però d’una forma que no imaginàvem. Gameiro, que ens ha donat ben poques alegries, i el VAR, del què podríem dir el mateix, es van unir. El resultat, un penal claríssim de Bruno (expulsat per segona targeta groga) que Parejo va convertir en gol.

Fins el final, una mica de patiment, perquè sabem que cal molt poc per crear-li perill al València, tot i tenir un jugador menys. Ahir, de fet, quasi tots els balons aeris sobre l’àrea de Neto van ser rematats o, si més no, prolongats per jugadors de blau.

Però al final va emergir la tranquil·litat de Parejo, la velocitat de Soler i la sort d’un Vezo que enllaçà un parell d’encerts que li van donar aire al València. El Getafe acabà baixant els braços, i en l’última jugada del partit Gameiro va poder marcar el segon gol.

Per fi el València enllaça dues victòries seguides. Per fi el VAR intervé en un partit en què juga el València sense perjudicar-lo. Per fi un baló d’oxigen per a una plantilla desanimada que ara tindrà un parell de setmanes per recuperar-se després d’uns dies intensos. El partit a Getafe va ser dur, però això va fer que la victòria tingués un sabor millor. F.A.

Vídeo resum del partit a Levante-EMV