Soler i Mina lideren un equip que vol deixar arrere el malson

Foto Levante-EMV

El València va aconseguir la seua primera victòria del curs a Mestalla davant del Young Boys, un rival més que assequible -i amb nom de banda de pop per a adolescents- que fa dues setmanes va causar molts problemes als de Marcelino. La victòria no és massa significativa per l'escassa entitat del quadre suïs, però ara per ara, qualsevol equip podia ser un contrincant impossible (i, de fet, molts dels que han retingut punts contra els de Mestalla eren d'un nivell similar al dels groguets i negres).

Marcelino va sorprendre una mica posant a Mina de titular, i la jugada li va eixir redona. El gallec, a priori, és el quart davanter de la plantilla, però l'estat de forma de Gameiro i Batshuayi (que es mou entre la indolència i la depressió) i els dos gols que marcà contra l'Ebro li van donar la titularitat anit. El jove admirador de LeBron James ho aprofità, marcà dos gols i va ser un maldecap continu per a la defensa visitant.

Santi Mina no és un jugador veloç, no és especialment hàbil amb el baló als peus i sovint pareix que li falte serenitat per jugar la pilota amb el trellat que deuria. Tanmateix, té una virtut innegable: li posa moltes ganes a allò que fa i té una capacitat innegable de contagiar els companys del seu esperit lluitador.

Anit, el davanter es va veure secundat per un magistral Carlos Soler, que ocupà una banda dreta per la qual van arribar els tres gols del València. Entre els dos jugadors van provocar un fum de targetes grogues (cosa que té menys mèrit si tenim en compte que els visitants venien amb ganes de repartir colps a la destra i a la sinistra), i van mostrar una energia que no ha abundat en aquest inici de temporada.

Pel que fa al primer gol, això sí, cal comentar la jugada de Rodrigo. El davanter hispà-brasiler (l'estat anímic del qual tampoc és per llançar coets) va aprofitar el bot d'un baló llarg per enganyar el defensa que el sostenia a la seua esquena, va encarar l'àrea i va veure l'entrada veloç de Carlos Soler, que picà el baló de forma preciosa. La pilota s'estavellà al pal, però Santi Mina, molt ben col·locat, empentà a la xarxa.

El València, fidel a la seua trajectòria d'enguany, va baixar una mica els braços (tampoc és que abans estigués fent un grandíssim partit, però bé) i, entre falta i falta dels visitants, no va ser capaç de preveure que una jugada aparentment inofensiva del Young Boys acabà amb un llançament creuat que es colà entre moltes cames i el pal que quedava a la dreta de Neto.

Se'ns aparegueren diversos fantasmes (principalment, el dels 8 empats, el de les 0 victòries en partit oficial a Mestalla i el de l'expulsió de la Champions League), però una altra vegada la parella de la nit s'encarregà d'espantar-los. Carlos Soler centrà i Mina, poc abans del descans, marcà el segon gol amb un toc de punta de bota.

Després del descans el València continuà amb una superioritat que era cada vegada més clara però que tampoc donava per a confiar-se molt. No ho va donar fins que Carlos Soler combinà amb Rodrigo, xafà àrea i aprofità la pèsima defensa suïssa, que reculà i reculà pensant que passaria el baló a Santi Mina, per xutar creuat i batre el porter visitant.

El tercer gol, juntament amb el joc desplegat i les poques habilitats del rival, ens va permetre, per fi, relaxar-nos una mica. Ens va permetre fixar-nos, per exemple, en el patètic nou speaker de Mestalla, que té tanta gràcia com domini del valencià (ben poca). O en l'himne regional que, després d'unes setmanes, va ressonar a Mestalla. O en l'enuig de l'afició visitant, que no va acceptar massa bé l'expulsió d'un dels jugadors per una dura entrada a Coquelin.

El València pugué marcar algun gol més, el Young Boys llançà un parell de còrners i el partit acabà sense que la imatge de l'equip del Túria fóra brillant en cap moment, però amb una sensació que, com ja hem dit, no ha estat molt freqüent.

Els tres punts donaren aire als de Marcelino, però la victòria del Manchester a ca la Juve els deixa quasi impossible passar a la fase següent. Haurien de guanyar als italians al seu estadi i als anglesos a Mestalla. Sabem que és futbol i que pot passar qualsevol cosa, però siguem realistes: l'Europa League sembla el destí més probable.

Esta victòria no diu res, i no canvia la situació dolenta de l'equip. Tanmateix, encara no és tard per reaccionar a la Lliga. En qualsevol cas, el major problema del València no és el joc, tot i ser un, i gros. El major problema és l'estat d'ànim, la sensació que tots els jugadors estan molt per davall del seu nivell òptim. Esperem que la força i l'encert de Mina i Soler siga contagiosa, perquè si és així, els triomfs s'acabaran succeint. F.A.