Un València depriment encara està viu, de miracle, a la Champions.

Foto Levante-EMV

Els de Mestalla no van acomiadar-se de la Champions gràcies a la victòria de la Juventus a Manchester. A Suïssa, el partit entre el València i el Young Boys va acabar amb un empat que pot considerar-se injust en la mesura que els suïssos van merèixer la victòria. Si no la van aconseguir va ser perquè Neto va evitar-ho. Allò que els de Marcelino no pogueren evitar va ser la vergonya de l’afició, que des del mes d’agost no n’ha rebut una alegria, ni ha gaudit d’un partit digne de l’escut que porten els jugadors a la samarreta. Així no anirem enlloc, tret de deambular tristament pels terrenys de joc. Com ahir a Berna, on el València va fer un ridícul dels que es recorden passats els anys.

Marcelino havia recuperat a Kondogbia, cosa que havia de donar consistència a l’equip i espantar els contraris. Les baixes per lesions de Guedes i Cheryshev no havien de ser un handicap important, atesa la condició de l’equip suïs, al qual tots consideràvem clarament inferior. Ferran, efectivament, com s’havia previst, va ocupar la banda esquerra i, en teoria, no havia de fer lamentar l’absència del portuguès i del rus. Se sabia, això sí, que el Young Boys compta amb un home de molta experiència, un gegant al centre de l’atac, Hoarau, que constitueix la gran amenaça dels de Berna. Doncs bé, esta va ser, en la pràctica, l’única previsió que es va acomplir.

Tot amb tot, en la mesura que l’objectiu del València, segons havia explicat Marcelino, era “arribar al darrer partit del grup amb opcions de dependre de nosaltres per estar entre els dos primers”, els aficionats havíem entès que els seus xicots eixirien al camp a fer valdre la seua qualitat -la teòrica, si més no- i a córrer i a posar les mateixes ganes –com a mínim- que els suïssos. Doncs no va ser això el que vam veure sobre el terreny de joc. Malgrat el que ahir va passar a Berna, el València encara té opcions de que passe allò que volia Marcelino: sols caldrà vèncer als animosos xicots suïssos per a poder jugar-se el pas a la fase següent si el Manchester United cau en Mestalla.

Clar que, tot s’ha de dir, vist el que vam veure, allò de vèncer el Young Boys no serà tan fàcil com imaginàvem. Va resultar que en ell no sols juga Hoarau. Sinó que n’hi ha un tal Mbabu, un tal Assalé i un tal Sulejmani que van donar més faena que un porc solt, si se’ns permet el col·loquialisme. A més d’això, tots els que vestien de groc i negre van eixir com si es jugaren la vida o, com a poc, l’honor, mentre que el València va eixir com acostuma esta temporada: a mig gas, al tran-tran, engarrotats, cohibits, i amb més por que vergonya.

Això en la primera part, en la que van anar-se’n al descans per davant al marcador gràcies a l’única vegada en la que van acostar-se amb perill a la meta suïssa: Soler -que és dels pocs que li posa el que cal posar, com Gayà- va pressionar l’eixida del baló contrari, li furtà la cartera al defensor i li la va servir a Batshuayi que va marcar amb classe.

Xiulà l’àrbitre el descans, els jugadors es van retirar als vestidors i, segurament, alguns van fer una becadeta. El primer quart del segon temps va ser un atac continuat dels Boys, i en el València no funcionava res. Continuaven amb la becadeta. Cap de les línies estava en marxa. La defensa atxicava balons com podia; les pilotes per dalt les guanyava Hoarau. Totes. Els de casa entraven per la dreta amb Mbabu com el xicot entrarà pel corredor de sa casa, i Gayà patia el que no està escrit. Tot i amb això, el de Pedreguer mai li va perdre la cara al partit i va intentar-ho per la seua banda deixant-se la pell.

El centre del camp, feia aigua, perdia balons, mesurava mal, arribaven tard i no eren capaços de enllaçar amb els de davant. Rodrigo fallà més que una escopeta de fira. Està desconegut el xicot. És la viva imatge del costera avall en que malviu l’equip.

Parejo no va aconseguir fer-se amb el timó. A més va provocar el penalty amb el que van empatar els suïssos. Un regal, com el de Gabriel dissabte passat al Leganés. Sols, com ja hem dit, Soler i Neto es van guanyar el jornal. Particularment el brasiler va ser qui va salvar el seu equip d’una derrota que hauria estat una ofensa per a l’afició i per a la història del Club l’any del seu centenari.

Marcelino va canvia el dibuix, i del 4-4-2 passarem amb un 4-3-3, amb tres homes davant: Rodrigo, Batshuayi i Gameiro, i tres per darrer en retirar Kondogbia i entrar Coquelin, amb Soler i Parejo. No va canviar l’eficàcia del grup. Res de res.

Un desastre d’equip. Una pena. Un horror. Veure jugar este València és avorrit per al que li agrada el futbol. I per als seguidors, per als aficionats, per als que viuen els colors del Club, és una amargura. És patir, passar un mal tràngol i col·leccionar decepcions.



Dissabte vinent patirem a Sant Mamés? No perdem l’esperança.