El València pateix una crisi seriosa, i Marcelino ha de trobar solucions.

Foto Superdeporte

Si açò no és una crisi, que algú ens explique què ho és. El València Club de Futbol, en la temporada en què complirà cent anys com a club, ha guanyat un partit dels deu primers que ha disputat. No ha jugat com Déu mana més que una estona contra el Celta, una altra a Old Trafford i un parell de minuts aïllats en algun partit. La resta ens ha arribat a recordar, per moments "anys daurats" de Neville, Prandelli i companyia. 

Sí, és una exageració; aquest València és molt més segur, més seriós i menys vulnerable que el d'aquella colla de presumptes amics de Peter Lim que arribà a dirigir a l'equip però, sincerament, la situació convida a la hipèrbole. 

Per norma general el que ens ha provocat l'equip ha oscil·lat entre el patiment, l'avorriment, l'ira i la vergonya, tot un conjunt d'emocions negatives que conflueixen per proporcionar al seguidor valencianista 90 minuts d'emocions intenses, dolentes però intenses. Això cal reconèixer-ho, encara que siga per l'enuig: un es sent viu quan maleeix els errors dels jugadors del seu equip, la manca d'intensitat, la incapacitat per fer coses que, pensem, són més que capaços de fer.

Tanmateix, hi ha bones notícies. D'una banda, tot i només haver guanyat un partit, l'equip només n'ha perdut un altre; no és poca cosa, ja que ha jugat contra Barça i Atlètic de Madrid. D'altra, la resta d'equips es mouen en uns registres que també estan per baix de les seues expectatives, per la qual cosa dues o tres victòries consecutives col·locarien als de Mestalla en la zona noble de la classificació. 

Ahir a San Mamés hi hagué una altra bona notícia: l'Athletic de Bilbao és, ara mateix, molt pitjor que el València. Quan San José, en acabar el partit, li va dir a un periodista a peu de camp que el seu equip havia estat bé, els membres de Numeradadescoberta vam pensar que, si això era així, el jugador hauria d'haver afegit que el partit dels de Marcelino havia estat magistral. 

El València, siga com siga, va ser millor que els blanc i rojos durant la major part de l'encontre. Va tenir ocasions més clares, va tenir un poc més d'encert i va cometre una mica menys d'errors. Això no significa que fera un bon partit, però pensem que, si algú va merèixer la victòria, eixe fou el València. 

Dels de Marcelino, només Gayà va fer un partit decent, evitant sempre les envestides de Susaeta i Capa i pujant la banda quan va poder. La resta, un poc en la seua línia. Potser millor que altres dies, perquè cap jugador va regalar cap gol ni va fer cap penal infantil. Ens aconformem amb poc. 

Batshuayi va tindre una pilota ben fàcil per al killer que (se suposa) és, però les tres coses que havia de fer (controlar, córrer i llançar a porteria) les va fer malament.  Kondogbia va intentar-ho des de fora de l'àrea, i el baló se n'anà per ben poc. Els locals, ben poc, menys que el València, diríem. 

A la segona part, els de Berizzo van eixir amb una mica més d'intensitat i el mateix encert. El València seguia amb eixa actitud, entre poregosa i torpe, que ens duu per este camí d'empat rere empat. Gameiro va entrar per Batshuayi, castigat per rebre una groga injustificada, i el francés va tenir una incidència en el joc només comparable a la del belga. Rodrigo va tocar amb encert un total de quatre o cinc balons en 90 minuts, i, tot i així, va ser qui més perill creà, amb una jugada per banda dreta i amb una rematada de cap. 

En qualsevol cas, el partit acabà com solen acabar els xocs d'esta temporada: amb una rendició tàcita dels dos equips que, a partir del minut 85, semblen dir "ara no foteu!", i comencen a caminar lentament quan són canviats, a ocupar un minut amb cada falta... Ah, les faltes: n'hi hagué un fum, a San Mamés. De segur que això va contribuir a que el partit fóra tan horrible com va ser. 

Els seguidors mirem els finals dels partits amb sensacions previsibles, entre la indignació per no veure un esforç major i la por que els rivals li "furten" a l'equip el punt que l'empat proporciona. Tenim por al final, perquè si el rival és millor que el València, el punt és un premi considerable; i si és pitjor, perquè la derrota seria una humiliació. 

Així, el xiulit del final, com ahir a San Mamés, causa una sensació agredolça, entre la decepció i la sensació que "almenys no hem perdut". 

A Numeradadescoberta, ho diem ja, recolzem a Marcelino. L'any passat va fer-se mereixedor d'un crèdit que, en la nostra opinió, hauria de durar un parell d'anys. Ara bé, això no implica que critiquem a l'equip, que diem que moltes coses no ens agraden. I si critiquem als jugadors perquè no corren o perquè no juguen bé, indirectament critiquem a Marcelino, perquè pensem que podria ser més exigent, posar altres jugadors, etc. 

Confiem en l'entrenador, però cada vegada queda més lluny la part alta de la classificació, cada vegada l'estat d'ànim (de l'equip i de la parròquia) és pitjor, i cada vegada resulta més llunyana la imatge d'equip fort i efectiu que tenia el València l'any passat. Continuarem esperant, no tant per fe o per un pronòstic basat en dades, sinó perquè, com a aficionats, podem fer poc més. F.A.