10/31/2018

La fam de futbol de Mina salva el València a Saragossa.

Foto superdeporte
Santi Mina, després de passar-se un mes fora dels terrenys de joc per una lesió, tenia la necessitat de reivindicar-se com a davanter i com a home de gol. Una nit freda i plujosa a Saragossa va ser bon moment per a que el gallec demostrara que els dos fitxatges de luxe de l’estiu passat, Gameiro i Batshuayi, estan per darrere d’ell a l’hora de treure castanyes del foc. Mina tenia fam anit, i ausades que es va quedar a gust.

Jugaven els de Mestalla davant l’Ebro, que figura com a cuer d’un dels grups de Segona B, en el que juguen històrics com l’Alcoià o el Castelló; el mateix en el que milita el Mestalla. Un equip modest, sens dubtes, que amb 300 socis declarats va reunir quasi deu mil assistents a La Romareda per veure com s’ho feien davant un gran equip, un equip de Champions com és el València.

Tot i l’entusiasme, l’esforç i la disciplina amb la que l’Ebro va afrontar la partida, la superioritat del València era explícita. Quant a possessió, quant a control del partit, quan a desplegament sobre el terreny de joc, quant a destreses individuals dels jugadors; la cosa estava clara i el València atacava mentre l’Ebro es defensava.

Passa, però, que ja ho sabem, que aquest València té la metxa artillera banyada. Traduir el control del partit en ocasions de gol és ja una altra cosa, i convertir en gol les ocasions és, a hores d’ara, quasi una quimera. Si de cas els de blanc aconseguien disparar entre els tres pals -cosa poc freqüent en el que portem de temporada- allí estava Salva de la Cruz, un porter veterà criat a Paterna.

Faltava -i faltarà durant un mes- Dani Parejo, i el seu paper va ser assumit per Carlos Soler amb encert. Van jugar joves no habituals com Kangin Lee, sempre interessant, i Alex Blanco. També altres ja més foguejats com Jaume, Lato o Ferran, però els qui tenen la missió de fer els gols que aprofiten per a guanyar els partits tornaren a fallar. Gameiro va entropessar amb Salva, però Batshuayi va tornar a ser extremadament decebedor. L’home lluita, sí, però poca cosa més. I si es tracta d’armar la cama per disparar a posta, la cosa resulta més que preocupant.

Tot i que el València jugava amb un home més per expulsió d’un defensor de l’Ebro, van ser els aragonesos els qui es posaren per davant. El domini dels de Marcelino no havia fructificat i passà el que havia de passar: una falta lateral, Lato s’esvara en el moment menys oportú, i un contrari rematà de cap completament a soles i a boca de canó, sense que Jaume pogués fer res.

El partit es posava costera amunt i l’amenaça de fer un ridícul dels que es recorden llastava les cames i el cap dels de Mestalla. La idea d’haver de resoldre a casa un resultat advers a Saragossa va instal·lar-se al cap dels aficionats, a eixes hores ja farts de que el seu equip no els hi done una alegria ni davant un Segona B.

Aleshores va ser quan va aparèixer Santi Mina. Una pilota en profunditat de Lato, el galleg controla amb classe, driblà el defensor i la va col·locar en els centímetres que hi havia entre la manopla de Salva i el seu pal esquerre. Poc després, un centre a la frontal de la menuda de Waas, i de nou el jove gallec rematà de cap amb força superant la pressió del defensor.

Prova superada, doncs. Però... amb penes i treballs. Dissabte el Girona visitarà Mestalla, i Santi Mina haurà de ser de la partida, sí o sí. Tot i que això implique deixar els grans fitxatges de l’estiu a la banqueta o a la llotja. Així estan les coses.