Foto Superdeporte |
En la roda de premsa posterior al partit front al Leganés, Marcelino va afirmar que el domini dels seus xicots havia estat total, i que els del sud de Madrid no havien tingut cap ocasió de gol. És una forma de veure les coses que no resulta fàcil d’acceptar per als que ahir vam seure a la grada. El domini dels de casa va ser més aparent que real. És cert que el Leganés de Pellegrino no va semblar-se res al que no fa molt va vèncer el Barça, que a penes va generar perill per a la porteria de Neto, però no ho és menys que eixe domini del que parla el tècnic asturià va ser fictici, improductiu, monòton i avorrit.
El València porta set empats en nou partits jugats, la qual cosa ja és cridanera. Però ho és més que un equip que s’ha reforçat, teòricament, configurant una plantilla suposadament superior a la que tenia la temporada passada és, a hores d’ara, una esquadra que habita en la part baixa de la classificació, que resulta previsible, que no inspira temor als adversaris i que fa la impressió que aviat haurà de pensar en incloure ansiolítics naturals en la dieta.
Segons Marcelino està fallant el darrer passe i està mancant fortuna als davanters. Cal, insisteix el tècnic, transformar el domini en ocasions i les ocasions en gols. D’acord, però l’explicació és insuficient.
Ahir, sols el jovent va estar a l’altura. Gayà durant tot el partit, Soler des que va eixir al quart d’hora per Cheryshev, lesionat, i Ferran Torres durant els pobres deu minuts finals dels que va disposar. Ells van ser els més actius, els més ràpids i els més tenaços. De la resta, hem de salvar Neto, Coquelin, Parejo i Paulista, que van guanyar-se el jornal; inclús Garay, tot i el penalty evitable que va costar el gol del Lega. Ara bé, quant a la gent de davant, dels que han de resoldre els partits, dels que han de marcar més gols que els contraris per a deixar de col·leccionar empats, no podem més que suspendre’ls.
Les noves incorporacions no funcionen. Ni Piccini, voluntariós però poca cosa més, al que la grada està respectant però amb tímids murmuris de desaprovació; ni Wass, que juga en la posició que l’indique el míster, però que està lluny de la imatge que Mestalla recorda de quan venia amb el Celta. I què dir dels de davant?
Rodrigo està terriblement cansat, o ho sembla. Gameiro no pot amb la seua ansietat, i sabem que això els passa als homes que han de fer gol. Cheryshev ofereix més quan el veiem jugar amb Rússia que el que aporta de blanc i negre. Batshuayi és lluitador, sí, però li costa molt armar la cama i, ara per ara és decebedora la seua aportació a l’equip.
Una vegada més els aficionats vam eixir de Mestalla amb un regust amarg. El València va empatar, i gràcies. Així que el puntet caldrà donar-lo per bo. Però és que no guanyem des de la temporada passada, i el que és pitjor, és que costa de creure que aquest equip marque gols ni en Paterna.
Un penalty xiulat pel VAR, per una puntada de peu de Garay a Oscar va permetre que Gumbau batés Neto, fent-nos viure una pel·lícula massa vista. Qualsevol equip pot fer-te un gol, qualsevol. Un error arbitral, una xamba d’ells, una fallada teua, una pilota parada ben executada... La cosa està en saber què vas a respondre tu, com a equip, quan un contrari al que tens controlat et fa un gol. Doncs bé, ahir el València, com en altres tantes ocasions anteriors, no sap què fer, no sap respondre amb força, amb personalitat, amb orgull. No sap intimidar els contraris, no sap espantar-los.
Controla –o el deixen controlar- tres quarts del terreny de joc, però en el darrer quart, en el que cal entrar a matar, aquí ens caguem en l’escaleta, dit siga en valencià col·loquial.
Ara per ara, i ja estem quasi en novembre, el València és un equip lent i previsible, tou, sense grapa, que desconfia de si mateix. Un equip que no té més que una marxa, que li fa jugar igual amb el marcador a favor que amb el marcador en contra. Cert és que Guedes aporta el desbordi, l’habilitat i la velocitat que ahir va faltar. Però també caldrà acceptar que amb els diners invertits, amb noms com Gameiro, Batshuayi, Rodrigo i companyia és de jutjat de guàrdia que el València xutés entre els tres pals de Cuellar una vegada en el primer temps i tres en el segon. Amb eixa productivitat ofensiva, un empat no és un mal resultat.
Veurem que són capaços de fer a Suïssa, amb els Young Boys que se suposa que és la caputxeta vermella del grup de Champions. Veurem. I després a Bilbao, a pels lleons i amb l’escopeta com la tenim.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada