El València confirma el seu potencial a Old Trafford.

Foto Levante-EMV

Per fi ha arribat el València que esperem, el València de les grans ocasions. Per fi l'equip de Marcelino dóna una versió de si mateix de què estar ben orgullós. El que es va començar a albirar a Anoeta va cristal·litzar a Old Trafford en un partit que, tot i haver arribat ben prompte en la temporada, era un dels més importants del curs. Una derrota contra els de Mou ens hauria col·locat sis punts per darrere de Juve i Mànchester, una distància difícilment salvable, mentre que amb este empat, l'equip depèn de si mateix.

Marcelino disposà una alineació on Coquelin va ocupar l'interior dret i Batshuayi i Rodrigo, la davantera. El polivalent jugador francés és una autèntica joia. Jugue on jugue, sempre recupera balons, sempre pressiona, sempre manté la possessió i no perd pilotes, sempre s'ofereix per donar eixida al joc... Per la seua banda, Batshuayi va lluitar molt i baixà a rebre per permetre contracolps, però no sempre estigué encertat en les jugades al primer toc (gens fàcils, això sí), i va cometre alguns errors (entre ells, una de les ocasions més clares de l'encontre). Rodrigo, molt actiu, va estar més imprecís que de costum, però la seua mobilitat va ser una amenaça constant per als locals.

Al mig del camp, Parejo i Kondogbia van fer el millor partit del que duguem a la temporada. Especialment notable el del madrileny, no perquè ho fera millor que el francés, sinó perquè el nivell que venia mostrant era molt baix. Va estar segur en el toc, va saber buscar passades incisives, i no va deixar-se atemorir per una bèstia com Pogba. Per fi el Parejo que coneguem i que volem mantenir. Quant al francés, poques coses noves: encertat en la recuperació, sensat en el joc en curt i imperial en la defensa de la possessió front a rivals insistents.

També la rereguarda (amb excepció de Piccini) va quallar un partit quasi perfecte. Gayà va desesperar Alexis i l'obligà a estar pendent de cada carrera que feia per banda esquerra; Paulista va mantenir a Lukaku a l'ombra, amb anticipacions i tacklings que desesperaren al davanter, i Garay, a més de contribuir a neutralitzar al belga, va estar ferm en els balons aeris.

No obstant això, Piccini continua donant símptomes preocupants. Les seues aportacions en atac són poc freqüents (ahir, potser, no era el millor dia perquè es llançara, però no és un fenomen nou), però cada vegada que ataquen per la seua banda tenim un esglai. És cert que li tocà "ballar" amb Rashford, un jugador veloç i hàbil, però cometé errors infantils quan havia de rebutjar balons, i faltes molt perilloses.

Neto va estar segur com de costum pel que fa als reflexos, i més expeditiu del que és habitual als còrners: si de vegades se li pot demanar que atrape pilotes que s'acosten a l'àrea menuda, anit les agafà totes.

Ara bé, si algú mereix un comentari especial és Guedes. El portugués va ser una amenaça constant per la seua banda, va desesperar a un Antonio Valencia que degué ser amonestat abans del minut 20, però ni amb una entrada duríssima el portugués es va arrugar. Va fer incontables carreres, va desafiar a cadascun dels defensors i, secundat per Gayà, va fer que la banda esquerra fora la zona per on més patien els anglesos. Els milions que el València pagarà el curs que ve per Guedes comencen a veure's justificats.

El partit va ser igualat. El United va tenir més ocasions, però no va jugar bé al futbol en pràcticament cap moment del xoc. El seu mig del camp no va triangular, abusà del baló llarg a la recerca de Lukaku i les entrades per banda no van ser excessivament perilloses (sobretot quan Piccini no era qui defensava).

El València tampoc va jugar com els àngels, però se li va veure més tranquil del que cabia témer i molt incisiu al contracolp. És cert que els atacs estàtics són previsibles, especialment front a defenses tan fortes com les de l'equip de Mourinho (contra la Juve, recordem, va ser encara pitjor), però revel·len una intenció loable, la de tocar el baló. Al contracolp, tot i no generar excessives ocasions pròpiament dites, les combinacions per banda esquerra van originar moltes passades enrere que, per poc, no van donar lloc a remats francs dins l'àrea que haurien estat molt difícils per a De Gea.

L'àrbitratge, cal dir, va ser nefast. Dels locals, només Lukaku va veure targeta (i això que molts altres companys van merèixer eixa sanció), mentre que als jugadors visitants els hi aplicà el reglament amb una rigidesa excessiva. El que en un camp era falta, en l'altre no, i així tot el partit. No vam veure la roda de premsa de Mourinho, però n'estem segurs que no digué res del col·legiat.

Els "diables rojos" van tenir alguns moments d'intensitat on sí van assetjar la porteria de Neto, però van ser només un parell de minuts. Els errors en intentar rebutjar el baló van ser excepcionals al València. L'ocasió més clara va ser de Rashford, que envià un baló inversemblant al travesser després d'una falta que Piccini va cometre sobre Martial.

Els del Túria, en canvi, van tenir més control, i Batshuayi (després d'una de les poques incursions de Piccini) i Guedes (que tornà a fer una passada al punt de penal que va estar a prop de ser rematada, encara que el mateix portugués podia haver llançat directament) pugueren aconseguir una victòria que hauria sabut a glòria. A més, una gran combinació entre ambdós jugadors va poder significar un mà a mà entre Guedes i De Gea, però el portugués no va controlar bé un baló quan ja imaginàvem el desenllaç de la jugada.

L'entrada de Soler va permetre al valencià donar mostres del seu caràcter (per exemple, protegint balons front a Pogba o eixint al contracolp amb una de les seues ràpides conduccions), però ni Cheryshev ni Gameiro van tenir oportunitat de crear pràcticament res.

Empat notable front a un dels equips més importants de la competició (que, tot siga dit, no està al seu millor moment), i baló de confiança per a un equip que busca trobar sensacions semblants a les del curs passat. De moment, ens quedem amb que va ser un altre partit sense encaixar gol, amb que vam veure versions millorades de jugadors que havien decebut, i amb el fet que l'equip té possibilitats de superar la fase de grups amb dos dels contrincants més temuts de tot el torneig. I això no és poca cosa. F.A.