La Reial Societat jugava amb la seua equipació tradicional, però els jugadors del València van tardar en convèncer-se que era contra els bascos contra qui jugaven. Durant els primers vint minuts, els de Mestalla van jugar contra ells mateixos, contra els nervis, contra la por, contra l’ansietat de ser l’únic equip de la Primera Divisió que no havia guanyat encara un partit. Una dura derrota a Cornellà i la resta empats, alguns dolorosos com el del darrer dimecres a casa, davant el Celta quan ja el partit estava en la fase final.
Fins que Kondogbia va rematar amb perill per la porteria de Moyà cap al minut 23, els xicots que dirigia des de la banda Rubén Uria van ser un flan. Tremolosos, acovardits davant els txuriurdins que empentaven de valent, que tancaven l’eixida de baló de la defensa valenciana, ahir de blau i taronja.
Marcelino, que mai ha perdut contra la Reial Societat (11 victòries i 7 empats), havia introduït molts canvis en l’alineació d’eixida. Era la primera vegada que els quatre de darrere jugaven d’inici, i era una defensa que calia provar. Lato, que havia eixit en comptes de Gayà, va endur-se una groga en el minut vuit, intentant parar un home de la categoria d’Oyarzabal. No van ser pocs aficionats els que van pensar que el xicot no acabaria el partit. Es van enganyar. Cosa pareguda va ocórrer amb Cheryshev, que va fer un bon partit –amb una extraordinària assistència de gol a Gameiro- però que no va veure dues grogues per pur miracle. Uria, amb bon criteri, el va substituir per Guedes.
Realment la banqueta del València durant el primer temps era cridanera, i els tres canvis que van fer-se en la segona part deixaren clara la potència d’aquest equip: Guedes, Rodrigo i Coquelin. Quasi res porta el diari!
Vezo va ocupar el lloc de Piccini, malalt, i va tindre per davant a Soler, que va fer un partit sensacional i, sobre tot després del descans, va fer-se amo i senyor del centre dreta del camp, col.laborant de tu a tu amb Parejo i amb un sempre poderós i dominador Kondogbia. Per davant, Batshuayi i Gameiro van tardar en entrar en joc, però en fer-ho va arribar el gol que seria de la victòria. El francès la toca per al de Coslada, aquest per al rus i el centre potent i ras d’aquest fou empentat amb potència pel propi Gameiro en una preciosa jugada.
Ja en la segona part, cap al minut 65, Lato va cometre penalty sobre Rubén Pardo i, afortunadament, l’àrbitre no li va treure la segona targeta. L’executà Wilian José, un brasiler que agrada al cos tècnic del València i que va estar en la llista per si el Madrid fitxava Rodrigo, i Neto va estirar-se amb encert i amb la cama va rebutjar la pilota. Així és el futbol: vam passar d’un possible empat i una expulsió a mantindré l’avantatge al marcador.
Des de llavors, tot i que els aficionats continuaren patint de valent, n’eren conscients que no era tant pel partit en sí, no era tant pel perill que oferia la Reial Societat, com per la por a un accident que igualés el marcador i impedira sumar els tres punts.
Acabà el temps de joc i el València va aconseguir la primera victòria de la temporada. Diumenge proper el Barça que viu hores baixes visitarà Mestalla, però, abans d’això, dimarts, cal anar a Old Trafford a veure si Mourinho encara està per allí i a tractar de puntuar per a la Champions i, de pas, amargar-lo un poc més. Una setmana difícil, està clar, però també és veritat que després de vèncer a Donostia la cosa pinta molt millor per als blanc i negres.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada