L'ansietat s'apodera de Mestalla. Un nou empat i van cinc.

Foto Superdeporte

No és fàcil de gestionar la situació del vestidor valencianista. Són ja massa partits en els que la victòria no arriba. És clar que en algun moment haurà de produir-se, tan de bo siga dissabte a Donostia, però el ben cert és que tot jugant un bon partit, amb una excel·lent primera part, i generant diverses ocasions de marcar, els tres punts no van anar a la butxaca blanc i negra. 

Era evident des dels inicis que a la graderia del vell Mestalla n’hi havia ansietat i un desig contagiós de despertar del mal son en el que viu l’equip. Eixa ansietat va ser explícita també en els jugadors conforme avançava el partit. Estava clar que l’1 a zero no era un bon resultat, però les ocasions desaprofitades, allò que se’n diu perdonar, els errors reiterats de l’àrbitre, la no compareixença del VAR en jugades que podien ser penalty a favor dels de casa, anava generar una tensió creixent als jugadors.

L’ansietat creixia amb la mateixa velocitat que ho feia la fatiga, i era inversament proporcional a com avançava el rellotge amb un únic gol d’avantatge. Iago Aspas i Pione Sisto, que sempre que venen a Mestalla donen per a salar, començaren a insistir, especialment el danés, que entrava pel carril del vuit amb massa facilitat. Aspas, que hauria d’haver sigut expulsat per protestar-li al del xiulet de forma tan insistent com agressiva, acabaria marcant el seu gol. Un magnífic centre del lateral esquerra el rematà en planxa sense que Murillo pogués impedir-ho, ni Neto tampoc.

Una poal d’aigua gelada va caure sobre Mestalla, i el rellotge va començar a córrer cames ajudeu-me. Dos minuts de temps va afegir l’àrbitre, senyal de que el cavaller tenia presa i poca vergonya, les dues coses. Un empat, llavors. Un repartiment de punts, que fan que el València tinga 5 a la casella corresponent. Cinc empats i una derrota inapel·lable a Cornellà és el trist balanç d’una temporada que es presumia joiosa per al Club en el seu centenari i per a una afició massa castigada en els darrers temps.

I el cas és que el València té plantilla i joc; jugadors i cos tècnic que inspiren confiança i que, tard o d’hora, eixiran endavant.

Anit, com diguem, la primera part va ser, probablement, la millor que ha jugat el València en la temporada. En la segona, pel cansament i per l’ansietat, el Celta va fer-se amb la pilota i l’equip es va fer massa arrere. Tot amb tot, la defensa va estar centrada i a penes va cometre un parell o tres errors, en un dels quals Aspas va marcar. Coquelin va fer un magnífic paper, reconegut per la graderia en ser substituït per Kondogbia, i Soler va dur la manilla amb classe, secundat pel millor Guedes de la temporada i per Waas. Davant, Rodrigo i Batshuayi quallaren també un bon partit, i el belga va marcar el seu primer gol com a jugador del València. També els laterals, més Gayà que Piccini, van sumar-se amb encert a l’atac, i la defensa va recobrar serenitat i seguretat amb la presència de Garay. Neto, al seu tomb, va resoldre molt bé un u contra u amb Aspas.

Potser l’entrada de Cheryshev no va ser la millor idea, atés que Waas estava fundit i el rus encara no ha demostrat el que pensem molts dels aficionats, però així van ser les coses.

Conclusió: l’equip te homes, qualitat i joc com per a començar a remuntar llocs en la classificació. Esperem que siga prompte. L’ansietat que castiga el cap i les cames dels futbolistes desapareixerà quan l’equip comence a sumar de tres en tres. Esperem que això passe dissabte amb la Reial Societat.   

Afegeix la llegenda