Un empat que s'explica, en part, per la manca de contundència defensiva.

Foto Levante-EMV

El València no acaba de carburar. És molt prompte per preocupar-se seriosament, però les coses no semblen funcionar com funcionaven l'any passat. En tres partits, el València només ha donat símptomes de ser un equip fort en moments comptats (a Cornellà, diumenge passat, ni tan sols això) i, de fet, intermitentment. Front al Llevant, dues fases encertades li van permetre estar a prop d'aconseguir els tres punts, però en altres moments els de Marcelino van ser superats per un rival que ha començat la temporada molt millor. 

Al partit de diumenge a migdia (una vegada més, hem de maleir Javier Tebas i la seua colla, que posen uns horaris que pareixen escollits pels lobbys dels venedors de begudes dels estadis), el Llevant va demostrar que ja no és eixe equip ultra-defensiu que es limita esperar al rival tancat al seu camp, a treballar a consciència els contra colps i a tenir un bon jugador en punta que no perdone les poques ocasions que tinga. Amb Paco López, el Llevant és un equip que no fuig de tenir el baló, que té un fort mig del camp i que juga amb molta solvència. A més, la presència d'un consagrat i confiadísim Morales (li surt pràcticament tot el que intenta) causa un temor molt valuós per a un equip, a priori, de la part baixa de la classificació. Al València, per la seua banda, l'absència de Kondogbia va fer que Wass passara a acompanyar Parejo al centre i Cheryshev ocupara la banda esquerra, i, a més, Gameiro entrà al lloc de Santi Mina. 

El partit -que va ser molt bonic per a les dues aficions- va començar amb un Llevant fort i decidit, i un València al qual li costà un poc seguir el ritme. Un parell d'aproximacions i cert domini local van ser el preludi del primer gol dels d'Orriols. Parejo va errar una passada, Morales agafà el baló i començà una cavalcada de les que ja hem vist unes quantes en les últimes temporades, i quan per fi la defensa va poder clavar-li mà, el madrileny va cedir a la seua esquerra, on Boateng va rematar massa fluix. Neto, però, va tenir una intervenció impròpia de la seua categoria i encert habituals, i el baló arribà a Roger, que a porteria buida, pràcticament, no perdonà. 

Com és normal, els aficionats valencianistes vam començar a recordar el ridícul del diumenge passat, però, per sort, Cheryshev va empatar als pocs minuts amb una gran rematada de cap a centrada de Soler. A partir de l’empat, el València va enllaçar una sèrie de bones ocasions, primer una clarísima de Rodrigo a passada espectacular de Gameiro, després una d’aquest, que no encertà a rematar una passada “de la mort” de Cheryshev que anava amb massa força.

No obstant això, el Llevant es va recuperar, i als pocs minuts contraatacà amb diverses ocasions, primer un remat preciós de Morales, després amb una falta llunyana de Bardhi que per poc va rebutjar Neto. Ara bé, després d’una pausa per a la hidratació, el mateix migcampista de Macedònia va fer una passada extraordinària a l’esquena de la defensa valencianista per tal que Roger burlara la presència de Piccini i Paulista i marcara amb dos únics tocs, creuant el baló al pal llarg, lluny del porter brasiler del València. I de la mateixa forma que el gol de l’empat va animar als nostres, el segon del Llevant els va apocar.

El València no va jugar tan malament com contra l’Espanyol, però donà diverses facilitats, sobretot a l’hora de rebutjar balons: hi havia atacs del Llevant que duraven minuts, perquè cap defensor era capaç d’allunyar la pilota amb força suficient com per permetre a l’equip eixir de l’àrea i respirar una mica. A més, hi hagué poc encert per les bandes: Cheryshev, que marcà un gran gol, no estigué massa bé posant balons a l’àrea, i Piccini va ser molt poc incisiu.

Al descans, la imatge del València era preocupant, però als pocs minuts de la reanudació, la cosa millorà. Carlos Soler li va “furtar la cartera” a Toño dins l’àrea, i el defensa, sense voler, xafà al 8 del València quan aquest simplement buscava eixir de l’àrea i trobar espai per la centrada. Parejo, que no va tindre un partit especialment encertat (Campaña i Prcic van tenir més protagonisme que no ell; ni, menys encara, Wass), sí estigué fi des dels onze metres, i va batre Oier amb un fort xut.

Des d’eixe moment, i gairebé fins el final, el València va tenir el partit en la seua mà. El Llevant no es tancà en cap moment, no va deixar de buscar la porteria rival, encara que amb molt menys perill que en la primera part. Potser per això, precisament, es van produir una sèrie de contracolps balafiats, ara per Rodrigo, ara per Gameiro, però que van poder significar la victòria. Encara més, el mateix Gameiro va topetar dues vegades contra la fusta de la porteria local, primer després que Oier rebutjara un remat a boca de canó, després avançant-se al mateix porter, pentinant un baló que acabà al travesser.

Batshuayi (molt poc àgil, la veritat) va entrar al minut 68 pel davanter francés, i Ferran Torres entrà poc després per Cheryshev. El de Foios va ser una font de desequilibri que el València trobava a faltar i, de fet, als cinc minuts d’entrar, un gran regat seu va fer que Coke l’enganxara del braç per evitar que xafara àrea, i l’àrbitre li va treure la segona targeta groga. Poc després, a més, un xut ras del jove extrem va estar a punt d’entrar pel primer pal, i donà lloc a un còrner que Rodrigo va estar a punt de transformar en gol. El davanter no va estar tan inspirat com de costum (encara que, com sempre, va ser una amenaça constant i va tenir una mobilitat que ja voldrien molts) i, des de l’entrada de Santi Mina per Soler, es va veure relegat a una banda esquerra on se li va exigir més del que les seues cames li permetien, al minut vuitanta i escaig.

El Llevant va aconseguir aproximar-se a la porteria de Neto als minuts finals, però sense cap perill, aprofitant algunes pèrdues visitants, però el malestar que ens causaren als aficionats del València era degut abans a la remota possibilitat de perdre un punt que ja de per si ens sabia a poc, que no a que el tercer gol local estigués a prop d’ocórrer. Mina, en canvi, va aconseguir marcar, però estava en un fora de joc tan clar que ni tan sols hi hagué un moment d’alegria que el VAR s’encarregués de contrarrestar. L’àrbitre va afegir cinc minuts, dels quals es jugaren dos, però el València ja havia fet tot el que era capaç, i no va poder trencar l’empat.

Els blanc i negres no coneixen la victòria a la temporada del seu centenari, i ja van tres jornades. Si bé es pot dir que faltava l’estrella principal i un dels millors migcampistes de tot el campionat passat, el Llevant li va donar tants problemes que en alguns moments l’empat va semblar un resultat acceptable. A més, en dues setmanes comença la Champions League, on alguns dels clubs més potents del món posaran a prova a aquest equip. Ara per ara, i contràriament al que ocorria a l’inici de la temporada passada, la cosa no està com per a fer-se massa il·lusions. F.A.