Derrota merescuda, justa i contundent del València a Cornellà.

Foto Levante-EMV

Els aficionats de l’Espanyol de Barcelona van acabar el partit corejant uns olés tan justificats com depriments per a la parròquia valencianista. Si la cosa va acabar així va ser perquè els de Marcelino van anar de molt a no res, d’una primera mitja hora en la que van donar la imatge d’equip superior, d’equip de Champions, per a convertir-se -durant la resta de la primera part i tota la segona- en una titella davant uns blanc i blaus que semblaven el Manchester de Guardiola. 

El València va recordar massa al de temps arrere: molt dèbil en defensa, massa vulnerable en totes les pilotes per dalt, una dificultat excessiva i fastigosa per a treure la pilota jugada, un abús dels passes i de les parets en la línia de tres quarts contrària, un zero inapel·lable a l’hora de desbordar, i una capacitat insuperable per a convèncer als contraris de que no tenen més que ofegar-los en l’eixida de baló per a fer-se amb el partit. 

La defensa va ser, com en altres temps, patèticament fràgil. En el primer gol, Granero va marcar passant per dalt de la tanca, i Neto, que en altres ocasions havia evitat el gol dels catalans, no va ni veure el baló. En el segon, Picini, que tan bones sensacions de seguretat havia aconseguit transmetre en la pretemporada, va cometre una errada brutal, esgarrifosa, lamentable, de les que no s’obliden fàcilment. I ja van dos, després de la de davant els de Simeone.

En cap moment, a partir del primer gol, vam poder creure en una reacció del València. Si en la primera mitja hora Picini i Soler eren un malson per als de Cornellà, la perla de Paterna va apagar-se poc a poc. Per l’altre costat, Wass també va esdevindré insignificant. La parella Parejo-Kondogbia va perdre la manilla del centre del camp, i la connexió amb Rodrigo i Mina una missió quasi impossible. 

Un desastre complet i absolut. Les pilotes dividides sempre quedaven en els peus dels catalans. No perdien l’oportunitat d’acabar cada jugada en la que arribaven a l’àrea de Neto, sempre amb perill, mentre que els de Mestalla patien de valent perdent-se en passes inviables, parets impossibles i manca d’encert en general. 

El descans, que no va aprofitar per a corregir res, va donar nous ànims a un Espanyol en el que el jove Marc Roca va fer-se l’amo del corral i del carrer; i el centre del camp, amb Sergio García, Granero, Darder i Baptistao, van menjar-se als blanc i negres. Davant, Borja Iglesias va deixar clar que la defensa valencianista, especialment els centrals, no estaven a l’altura que d’ells s’espera.

Marcelino va voler posar dinamita davant i va treure Cheryshev, Gameiro i Batshuayi per tal d’intentar acabar amb al domini dels de Cornellà: inútil. Cap dels tres va oferir res de profit. Tots tres nous i flamants fitxatges es van contagiar de la impotència de l’equip.

Peter Lim, des de la llotja, va tindre l’oportunitat de comprovar quanta falta fa Guedes, i com de lluny està l’equip encara d’assolir la capacitat de competir que li suposàvem després de veure el partit contra les matalafers madrilenys. La capacitat de competir en Champions i en la Lliga actual.

En conclusió: un naufragi dels d’abans, una derrota merescuda, justa i contundent per a un València que molt haurà de millorar i haurà de fer-ho ràpid. N’hi ha faena a Paterna i, també, als despatxos perquè la solidesa que creiem que les noves incorporacions havien donat a la plantilla no és tal, si més no ahir a Cornellà.