 |
| Foto Superdeporte |
El València va eixir amb el mateix onze que al Trofeu Taronja (excepte Neto en compte de Jaume). Per la seua part, el supercampió d'Europa va plantar-se a Mestalla amb un onze molt semblant al que va oferir front al Reial Madrid. Només va entrar Correa en banda dreta per Rodrigo (l'ex del Vila-real) de manera que Koke i Saúl (excel·lents els 90 minuts) ocuparen el centre del camp; a més, Filipe Luis va ocupar el lloc de Lucas Hernández, i cal dir que el brasiler, ara per ara, és millor jugador que el jove francés (el que no vol dir que Lucas no puga arribar a superar-lo). Lemar va ocupar la banda esquerra però, tot i fer un partit notable, el que més va cridar l'atenció va ser la seua aplicació defensiva, sempre atent per cobrir les pujades, sovint combinades, de Soler i Piccini.
L'Atlètic de Madrid és -ara per ara, si més no- un equip més potent que el València. Els reforços valencianistes i la major maduresa dels de Marcelino podien fer pensar que el València hauria igualat les forces, però encara no és així: l'Atlètic també és un equip més madur, i s'ha reforçat (amb un pressupost, a més, moltíssim més generós que el del València), així que era una mica il·lusori pensar que ambdós equips podrien jugar d'igual a igual.
Tot amb tot, en la segona part així va ser (encara que als del Cholo se'ls veia més tranquils i segurs que als nostres). En la primera part, tanmateix, vam tindre clar que encara són evidents les diferències de potencial entre tots dos equips.
Durant els primers quaranta cinc minuts, els matalafers van dominar amb molta tranquil·litat. Griezmann i Diego Costa van pressionar molt intensament l'eixida de baló, cobrint sempre, sempre a Parejo, i quasi sempre a Kondogbia, de manera que passar del mig del camp amb garanties de filtrar una pilota a l'àrea era impossible; els extrems treballaven molt, i no van donar cap facilitat als laterals valencianistes; els davanters (Mina i Rodrigo) només rebien d'esquenes o massa lluny de l'àrea, i quan ho feien, la gran xarxa defensiva dels madrilenys es feia amb el baló sense massa dificultats. A més, els atacs de l'Atlètic eren molt llargs, perquè la seua pressió feia que la defensa del València rifara massa sovint el baló amb xuts que, la major part de les vegades, acabaven als peus dels visitants o, en el millor dels casos, fora de banda.
En una d'eixes ocasions, Griezmann va rebre en la frontal, va amagar un parell de vegades amb xutar a porteria i aprofità que els defenses estaven ocupats intentant col·locar-se en l'eventual trajectòria del baló per filtrar una gran passada a Correa, el qual, davant Neto, va definir pel primer pal amb molta seguretat i sang freda. Si abans del gol el València havia estat fluix (poc més que un xut de Wass i un altre de Rodrigo, ambdós des de fora de l'àrea), després va semblar atemorit, exposat als colps d'un equip que, quan es posa per davant, és quasi impossible de batre.
Ara bé, en la segona part, les coses van canviar de valent. El València va eixir amb forces renovades, amb una intensitat que no s'havia vist en els minuts anteriors al descans. Diego Costa no va ser capaç d'arribar a una passada de la mort que hauria significat la sentència del València, i precisament un parell de minuts després arribà el gol de Rodrigo. L'única errada dels centrals visitants (uns Savic i Godín que també van fer un bon partit) la va aprofitar el davanter de la selecció espanyola per controlar amb el pit amb molta classe una bona deixada de Wass i afusellar Oblak.
A partir d'ahi el partit es va igualar, en el marcador i en el joc (encara que, com dèiem, semblava que a l'Atlètic li'n fera falta menys esforç que al València per mantindre eixa igualtat). No obstant això, al primer encontre de la temporada, i després d'un partit com el de dimecres passat, les capacitats físiques no estan al cent per cent. De manera que la pressió matalafera va fer-se menys intensa, deixant una mica d'oxigen al mig del camp valencianista, i permetent algun contracop que en la primera part no havia estat possible.
Gameiro i Batshuayi van donar forces per als atacs finals, i van posar en problemes a un equip que ja no era capaç de mantenir l'ordre com fa habitualment, i Diakhabi va cobrir un Garay que es retirà amb molèsties. Va ser una llàstima que Wass (que va fer el xut més perillós dels tres però arribà desfondat al moment clau), Batshuayi ni Gameiro no foren capaços de batre Oblak, perquè els tres punts davant de l'equip de Simeone haurien donat als de Marcelino un xut de confiança excepcional. Tot amb tot, l'empat ens permet mantindre intacta la il.lusió per la temporada.
Més de quaranta sis mil aficionats merengots van recolzar el seu equip, tot i en un horari i un dia impropis: un dilluns d'agost, a les vuit de la vesprada, i tot pels capritxos interessats del tal Javier Tebar i la seua LFP, que maltracta els assistents als estadis en benefici de la televisió. Caldria fer alguna cosa més que lamentar-se.
Per últim, volem fer un comentari sobre l'speaker a Mestalla. Va començar donant la bona vesprada en castellà i ja es va endur uns quants xiulits, i després (no sabem si per eixos xiulits) ni tan sols va explicar el motiu pel qual es guardà un minut de silenci. Tampoc va anunciar les alineacions. Només al descans, amb eixe vergonyós i patètic "joc" de fer besar-se a les parelles que la càmera mostra pel videomarcador va pronunciar unes frases de compromís, però entre la baixa qualitat de la megafonia i els xiulits (que no sabem si criticaven a l'speaker o a eixe trist entreteniment del descans) no ens vam enterar bé del que deia. Va ser molt estrany, però el més preocupant és pensar que es confirme aquest abandó del valencià com a llengua vehicular entre el Club i l'afició. Esperem que la directiva rectifique. És per això que donem suport a una campanya que està en marxa a Change.org. F.A.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada